TARDOR: El nou temps

Passa massa de pressa. Passa massa de pressa, l’estiu. Passa massa de pressa.

Amb la salabror de la mediterrània enganxada a la pell, i el rostre colrat pel sol i per l’aire de les terres de Ponent; amb els sentits endormiscats encara per la calor espessa de la migdiada, van passant davant meu com un perfil d’ombres xineses tants fets, tants amics, tantes anècdotes d’aquest estiu que vaig guardant en l’arxivador dels meus records.

A la platja hi restarà la sorra, i el blau del mar esdevindrà blau gris. La muntanya, poc a poc, es ferirà de taronja deixant anar tot voleiant les seves fulles que, com catifes, esborraran les pedres dels corriols.

L’estiu se’n va definitivament amb les orenetes; amb les xiscladisses i rialles dels menuts. I nosaltres tornarem a agafar el nostre dia-a-dia, i l’omplirem i comprimirem ben fort perquè n’hi càpiga més, ja que si l’estiu passa de pressa la resta de l’any se’ns esmuny entre el pensar i el fer, i mal se’ns col•lapsin les agendes tan plenes de cites, reunions, trobades... encara veiem, amb sorpresa, que en aquesta barreja d’ingredients ens hi trobem bé. Aquesta és la grandesa de la nostra naturalesa humana. Hem nascut amb el do de l'admiració. Sí, el tenim. Només cal descobrir-ho sabent que cada dia és ú malgrat la rutina; que és precís tenir els ulls ben oberts, les orelles ben atentes i un cor ben gran per estimar les coses perquè, vinguin com vinguin, res no serà en va.

Amb il•lusió espero retrobar-vos a tots els qui m’ajudeu a fer aquest camí de l’escriptura. Quantes vegades heu estat la meva escalfor, el meu equilibri! Cada suggeriment, cada crítica vostra us la retornava embolcallada d’un gràcies, en majúscula; he brindat amb vosaltres mirant-vos als ulls agraint profundament cada comentari amb un: Ich bring dir! Perquè realment us he ofert de cor cada una de les meves aportacions al bloc. Aviat ens hi tornarem a trobar tots els qui vulgueu.

Benvinguts siguem tots al nou temps!

UN COP DE VENT -Les coses del petit Ignasi-

De vegades les coses venen quan venen, surten quan surten i passen quan passen, sense que hi hagi darrera una voluntat específica i pensada perquè vinguin, surtin o passin però, que si sabem mirar-les per sobre del bé i del mal, a la curta o a la llarga, entendrem que tot té un significat.
Per això, quan ens cau a sobre un d’aquests estius esbojarrats en què ahir et pelaves de fred i avui fa una calor que t’ofega, cal tenir els ulls ben desperts i les orelles ben obertes per pensar on ens portarà aquell desgavell.

El dia abans havia plogut a bots i barrals; matí i tarda sense parar. L’endemà, aprofitant les clarianes que en el cel s’obrien, i abans que piqués massa el sol del migdia, vàrem resoldre amb l’Ignasi i la Clara, la seva germana més petita que ell, anar a saltar els tolls plens d’aigua de pluja i així ho vam fer. Saltar tolls s’esdevenia un dels divertiments més esperats de l’estiu; per això, els dies plujosos eren sempre benvinguts. Anar a saltar tolls no tenia massa importància, o ben poca, si no es procurava escurçar l’impuls del salt i, afinant bé la punteria, aconseguir caure al bell mig, enfangant-se fins els genolls tot deixant escapar un Oh! d’ingènua sorpresa, mirant de reüll l’àvia i petant-se tots dos de riure. Aquesta era la gràcia de la jugada, que convertia l’anar a saltar tolls en anar a xafar tolls.
Les àvies, que hem sigut, segons la dita, cuineres abans que monges, i que tenim un cert privilegi per fer, a voltes, les coses un tant incorrectes, procuràvem calçar-los amb les bambes més blanques que trobàvem. Per què? Dons perquè aquell to marronós que agafarien, i que ja no marxaria mai més, seria la senyal inconfusible de la seva gesta.

A mitja tarda, el vent va començar a bufar altra vegada. Les branques de les moreres del jardí es balancejaven amb força. A la sala dels arcs del pis de dalt de tot, mentre l’Ignasi feia els deures d’estiu, la Clara un puzzle d’animalons i jo maldava per concentrar-me en la lectura, es va sentir un gran terrabastall. Ens vàrem mirar amb sorpresa i com autòmats ens aixecarem de les cadires emprenent escales avall. Un fort cop de porta ens va ajudar a córrer més encara. En arribar a la saleta d’estar, el panorama era desolador. La Tresa, la noia que ajudava a casa, plorosa s’eixugava els ulls amb la gira del davantal. La taula gotejava d’aigua i les flors eren caigudes junt amb el gerro de ceràmica esmicolat per terra. Què ha passat aquí? -vaig dir jo. Ai, senyora! Una forta ventada ha fet caure el gerro i vegi quin desastre. Quin greu em sap!. Quin greu!, -anava dient. Ja sap senyora, que procuro no malmetre res, que m’estimo aquesta casa com si fos meva. Si no hagués deixat el balcó obert... quin greu em sap, -anava repetint.

Me la vaig mirar. No podia renyar-la. El que deia era cert. Mai no havia tingut un no al que se li demanava. Havia pujat els nens gairebé des del seu naixement; els estimava i els hi preparava uns berenars com només ella sabia fer-ho. Era una bona dona, la Tresa, però tampoc era cosa de posar-me a riure. L’Ignasi i la Clara s’ho miraven astorats des de la porta sense gosar entrar en escena. Ells saben prou bé que embrutar, ratllar, deixar ditades als vidres o pintar les parets amb llapis, no es pot fer, però trencar una cosa, el que es diu trencar, és el pitjor que pot passar, que està totalment prohibit, que no es pot fer de cap manera.

Aquest moment de desconcert físic i mental, i no pel fet en sí mateix sinó per respecte al mal moment que passava la pobre dona, em va portar a dir-li, bé Tresa, deixem-ho córrer; ha estat un descuit, és cert, però tots el podem tenir, un descuit. No ho has fet amb mala voluntat. Demà en comprarem un de nou i tornarà a lluir a taula. Vinga, doncs, no en parlem més; endreça tot això i anem a preparar el sopar. No ploris, que prou sabem que ens estimes i que et sap greu.
La Tresa, fent que sí, que sí, amb el cap, i encara sanglotant, va anar a la cuina.

Va ser després d’haver sopat. Uns crits de Clara puja! Corre puja! On ets, Ignasi? Als arcs, corre puja! em varen esverar. I de cop i volta, la Clara, ja des de dalt de tot, va rompre a plorar com una desconsolada. Mira, mira! anava cridant-li l’Ignasi. Què són aquests crits i aquests plors? –vaig dir jo mentre pujava cap als arcs a corre-cuita. Quin dia! Déu n’hi do!, vaig pensar.

Al veure’m, l’Ignasi, em va mirar esporuguit, i aixecant el braç tant com podia, em senyalava amb la punta del ditet aquella lluna minvada que jugava a ser tall de síndria, tall de meló lluminós, tot dient-me: Àvia, el vent ha trencat la lluna!

Però si us dic la veritat, el que més em va commoure, va ser quan digué a la Clara: No ploris Clara, que l’àvia en comprarà una de nova i la penjarà al cel.

Se’m va entendrir el cor. Els vaig donar el petó més dolç que vaig trobar i els vaig acompanyar al llit. Ja s’encarregarà el temps de fer-los les explicacions necessàries... Deixem encara que somniïn; deixem que un estiu més encara siguin nens. I tanmateix... què no podrà resoldre una àvia?

Si aquest estiu, a la nit, mireu el cel i veieu una lluna ben rodona i ben sencera, ja sabreu que he fet els deures. Però això si, fixeu-vos que tingui ullets, nas i boca com la dels contes; aferrada a la realitat però plena de fantasia. Si no és així, no és la meva lluna.

Bon estiu a tots!

A TRAVÉS DEL ESPEJO

…en la próxima rotonda tome la primera salida a la derecha, me indicaba la voz metálica del GPS. Esta rotonda interrumpía la interminable recta de una carretera monótona y tediosamente larga. ...a quinientos metros tome el primer desvío ligeramente a la izquierda, habrá llegado a su destino. Tomé obedientemente el primer desvío ligeramente a la izquierda, ¡con los GPS no se juega, porque si te despistas, te la lían!, y al doblar el recodo de la carretera ¡allí estaba ella, esperándome! Hermosa. Grácil. Recortada su imagen en el cielo azul. Vestida de cal y de mar. Coqueteando con el aparecer y el desaparecer entre los árboles, mientras yo avanzaba hacia ella. Detuve el coche unos instantes. No quería dejar escapar la foto que siempre andamos buscando para el recuerdo, pero inmediatamente rechacé el intento. ¿Cómo podría registrar todos los sentimientos que experimenté en aquellos instantes ante tanta belleza? …¡Moguer!, ¡Moguer!, ¿qué aires acarician tus mejillas? ¿quién inyectó en tus venas, a chorros, la luz? ¿quién hechizó tus calles con olores de azahar? ¿qué pájaros prestan sus trinos a los niños que juegan en la Plazuela del Cabildo?
¡Moguer!, ¿quién te ha prendido en mi alma y te ha anclado en mi corazón?

Todo empezó en aquella tibia mañana de Abril, -¡Ay!, calle del Almirante, Plazuela de la Granada, Café de las Vendederas, Bodega de los Rasposos- cuando con la mirada desmayada de tanto ver y descubrir, llegue a tu puerta Juan Ramón Jiménez, Andaluz Universal como gustabas llamarte.

Entrar en tu casa fue entrar en tu vida.

Dentro de diez minutos empezará la visita guiada. Por favor espere aquí; la avisaremos. Eché una ojeada a mi alrededor. Escasos cuadros en las paredes; cristales de colores en la torreta que teñían el aljibe de mármol, en verde, rojo y azul; un espejo grande y sobrio reflejaba las hiedras del patio… y fue allí, a través del espejo, donde te vi tecleando en la máquina unas últimas letras. Me quedé inmóvil. Mirándote. Espiando con avidez los movimientos de tus dedos ágiles. Terminaste. Recogiste los papeles esparcidos sobre la mesa. Levantaste los ojos y al verme noté perplejidad en tu rostro; con un leve ademán me invitaste a entrar hacia donde estabas. Nunca una palabra. Solo el gesto y la mirada. Avancé con respeto; diría, con reverencia. La biblioteca repleta de libros; libros de autores clásicos; libros de autores contemporáneos; de músicos, filósofos, antropólogos; revistas, periódicos y legajos de prensa, unidos con cordoncillos de cuero. En el Ateneo de Sevilla descubriste tu gran vocación: la poesía. Abonaste este campo con la melancolía que caracterizó tu vida. Fuiste niño amante de soledades. Sólo la sonrisa de Zenobia, esposa, compañera y amiga, fue tu guía. En su alegría, su honestidad y su humildad, amaste a los niños, a los pobres a los humildes y por momentos fuiste niño, más niño aún, que aquel chaval que recorría las calles de un pueblo andaluz lleno de flores vivas asomadas a las ventanas y balcones, en arriates o colgadas por las azoteas.
Te habías levantado del sillón. En tu mesa solo quedaba un folio listo para guardar en una de las “Cajas de Vida” donde protegías los textos originales. Me miraste. Dirigiste la mirada hacia el papel y leí:

Soledad y calma;
silencio y grandeza.
La choza del alma
se recoge y reza (…)

Sentí estupor y miedo. Don Juan Ramón ¿con qué derecho irrumpía yo en tu vida?

Tu serena sonrisa me animó. Me ofreciste el brazo y apoyé levemente mi mano en él. Atravesamos lentamente, con tu andar cansino, la cancela del patio de mármol con el aljibe bañado de colores pasados por el sol. Bajamos al patio. Al patio de azucenas, geranios y limoneros, donde los verderoles se recogen de noche en los entramados de madera, en un nido umbrío:

Verde verderol,
¡endulza la puesta de sol! (…)

Y al lado, muy cerquita, el establo de Platero: el que era pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache son duros cual dos escarabajos de cristal negro. (…) y añadías: es tierno y mimoso igual que un niño, que una niña…; pero fuerte y seco por dentro, como una piedra. Cuando paso sobre él, los domingos, por las últimas callejas del pueblo, los hombres del campo, vestidos de limpio y despaciosos, se quedan mirándolo:
- Tien´asero…
Tiene acero. Acero y plata de luna al mismo tiempo (…)

Y come naranjas, mandarinas, uvas moscateles, todas de ámbar, los higos morados, con su cristalina miel (…)

Platero tu amigo y confidente, que hasta en esto fuiste niño, te contaba todo lo que inventaba porque tenía una sensibilidad muy especial. Platero no rebuznaba, recitaba en bajito tus versos, ¿recuerdas, Don Juan Ramón?

Subimos de nuevo al piso. Despacio. Mi mano apenas rozando tu brazo sentía el tacto del paño suave de tu chaqueta color marrón. Te miré de reojo; chaleco blanco y corbata de plastrón oro viejo y verde. Sentí dolor y rabia al mismo tiempo. Don Juan Ramón, ¿he venido, como una intrusa, a despertar tu sueño? El tiempo me autorizaba. El tiempo, que tú aún no habías vivido, me autorizaba y me concedía ventaja. Yo sabía como fue tu vida y como fue tu muerte. Tu vida, salto, revolución, naufragio permanente: Moguer, Puerto de Santa María, Moguer, Sevilla, Moguer, Madrid, América…Y en América, Nueva York, Puerto Rico, Cuba, La Florida, Washington, Argentina, Puerto Rico, Maryland, Puerto Rico.
Y en cada viaje, la casa a cuestas, mudanza de todo y pérdida de tanto. Cosas, casas, libros, libros, libros, y sobre todo manuscritos, manuscritos, manuscritos…Y en cada sitio volver a empezar:

Andando, andando,
que quiero oír cada grano
de la arena que voy pisando.

Andando, andando,
dejad atrás los caballos,
que yo quiero llegar tardando
-andando, andando-,
dar mi alma a cada grano
de la tierra que voy pisando.

Andando, andando.

La añoranza de tu patria, tu gente, tu lengua natal; la Universidad, en Estados Unidos, como profesor, junto a Zenobia Camprubí; el título de Doctor Honoris Causa por la Universidad de México; el Premio Nóbel de Literatura en 1956, cerraron tu historia. Pero volviste. Muerto, pero volviste. Volviste a Moguer, junto a tu esposa, al pequeño cementerio vestido de blanco de cal y de azul de mar.

Una leve presión en mi hombro me devolvió a la realidad y sacudió brutalmente mi interior. La visita va a comenzar; diríjanse a la Biblioteca, anunciaron. En el espejo, nada. Sólo se reflejaban, movidas por el vientecillo, las hiedras del patio. Me uní al grupo para la visita. Los libros, el sillón, la máquina de escribir…Todo en orden. En el escrupuloso y frío orden con que se guardan en los museos las vidas que fueron. Sólo una hoja de papel sobre la mesa de trabajo parecía haberse saltado las normas. Me acerqué y leí:

Soledad y calma;
silencio y grandeza.
La choza del alma
se recoge y reza. (…)

¡Estabas ahí! Todo tenía sentido.

Don Juan Ramón Jiménez, Andaluz Universal.

Tú eres la razón por la cual hoy escribo estas letras. Para que los niños pequeños te conozcan. Para que los niños mayores no te olviden.

Confidència i LA CASA DELS CANTS

Si us dic que m’agrada escriure no és cap novetat. Tots, qui més qui menys, al llarg de la nostra vida i començant possiblement per l’etapa dolça de la joventut, hem deixat escapar unes notes, unes poesies, que potser no s’ajustaven ni a normes ni a pautes, però portaven el desig d’omplir amb paraules el que el cor no sabia o no podia expressar.

Un dia, d’aquests dies que en diem “menys pensats”, vàig sortir de compres amb la Paloma, la meva filla. Sortir de compres vol dir no deixar passar de llarg cap aparador, entrar, preguntar, remenar, provar, anar a berenar i acabar el periple amb alegria i complicitat, s’hagi comprat o no. Anant cap a les Rambles pel carrer de la Canuda vàrem passar per davant de la secretaria de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. La Paloma em va dir, així de cop i volta, si m’agradava escriure, jo li vaig contestar que sí, que prou que ella ho sabia, i gairebé empenyent-me em va fer entrar dient-me doncs apa! cap a dins i a aprendre a fer-ho bé. Ella és així. Decidida. I així va ser, amb aquest poc romanticisme, com em vaig agafar fort a aquest art i a la disciplina que aquest comporta.

La primera mestra que vaig tenir va ser la reconeguda escriptora Maria Rosa Nogué amb qui vaig estrenar-me fent un curs de narrativa junt amb uns companys que encara ens veiem cada dimecres a l’Ateneu Barcelonès en animada tertúlia literària. La Maria Rosa Nogué ha esdevingut des de llavors una bona amiga per a tots nosaltres que ens orienta i estimula a seguir. Des de fa poc ha publicat la seva última novel•la LA CASA DEL CANTS.

Tot el que em sembla bo per a mi m’agrada compartir-ho. És per això que avui us presento la primícia d’aquesta novel•la a tots els qui llegiu el meu bloc, gent de fina sensibilitat que estimeu la música, els cants i que enteneu bé la nostra terra, perquè sé que en gaudireu si voleu llegir-la. Cliqueu sobre la imatge que segueix i podreu conèixer més sobre l'obra i l'autora.

Casa de Letras (Buenos Aires)

Deseo agradecer públicamente desde este blog, el Taller literario realizado el pasado sábado por la Sra. Blanca Herrera, directora de “Casa de Letras” de Buenos Aires (Argentina), y que se impartió en la Escuela de Escritura del Ateneu Barcelonès. Tuve el grato placer de asistir y participar en él; compartir relatos y anécdotas que provenían de experiencias personales; crear situaciones y narraciones espontáneas en los contornos del cuento literario y producir nuestra versión personal del relato literario.

Blanca Herrera además de una gran persona, es una excelente profesora.

En 1994 cofunda Ópera prima (Librería y Espacio Cultural declarado Sitio de Interés Cultural de la Ciudad de Buenos Aires), de la cual fue directora.
En 2001 cofunda la Escuela del Relato, con planes especiales de formación intensiva para alumnos del exterior.
En Enero de 2006, funda “Casa de Letras-Escuela de Escritura y Oralidad.”
Traduce y adapta la obra teatral “El portero de la Estación Windsor” de Julie Vincent (Canadá) a la forma de “cuento teatral” para cuatro narradores (a estrenarse en Buenos Aires, en Agosto de 2010). Codirige junto a Juan Manuel Wolcoff el espectáculo para cuento oral “Lengua Viva-Historias Urbanas”, escrito e interpretado por María José Gabín que se estrenará, si Dios quiere, en Buenos Aires en la Temporada 2010. Y así mucho más…

Su sistemática, la vibración de sus propuestas, la calidez de su verbo, puedo aseguraros que me transportaron hasta la apropiación del texto literario, mirarlo con mirada propia y singular y aproximarme a él desde la sensibilidad, la emoción y el cuerpo, como Blanca propone. El resultado final fue un volcán de estímulos que llegaban al narrador desde todos los participantes y que hacían del cuento inicial, tantas versiones como participantes acudimos.
Sé que este escrito llegará a “Casa de Letras”, con la cual nos une ya un cálido vínculo, y a otros compañeros del Taller . ¡Qué bien lo pasamos todos!

Blanca, vos sos la que por primera vez, a través de “Viaje al interior del cuento” (del cuento literario al cuento oral), habéis abierto nuevas perspectivas a mi conocimiento de la narrativa.
¡Muchas gracias!

Y, como decíamos al despedirnos: ¡Arreveure, aquí o próximamente en Buenos Aires!

El Cavaller i la Dama

El text que avui us envio és ben diferent als que acostumo a penjar en aquest bloc.

Està escrit pensant en tots els infants de les nostres famílies: nets, fills, nebots, cosins, amics i tants d’altres d’arreu del món, que també riuen i ploren, i empipen i fan feliços, com els nostres, i que mai coneixeré però que hi són.

Escric per a aquests petits i per a tots aquells altres “petits” que, tot i que majors en edat, saben conservar un cor net i senzill; ells entenen que dins d'un conte o d'una llegenda es troba sempre una veritat endormiscada que val la pena desvetllar.

Temps enrere, quan mai m’ hagués pogut imaginar que faria de l’escriptura el meu ofici, vaig fer uns versets per als nens d’una escola, i després d’explicar el significat del valor en el Cavaller i de la virtut en la Dama, els vaig demanar que fessin un dibuix. Només us diré que les espases dels cavallers que cada nen havia dibuixat, eren llargues, molt llargues i curiosament totes pintades de color vermell; possiblement, vaig pensar, aquelles espases ja havien mort el drac que jeia fet un manyoc en un racó del full de paper. Les dames portaven vestits llargs fins als peus, i els cabells eren de color daurat i rulls.

Sé que alguna persona entesa en poesia dirà que aquests versos són senzillament espantosos i encertarà; la veritat és que mai se m’ha donat bé l’art d’escriure poesia i menys com actualment es concep. Sóc conscient que sóc més de narrativa. Accepto, doncs, amb humilitat, la crítica, però un dia és un dia! i estic desitjosa de posar una rosa de Sant Jordi a les vostres mans.

Bona diada!

UNA VIDA I UN JERSEI (Per voluntat pròpia)

A l’Adela només li quedava mitja màniga per acabar el jersei que teixia asseguda al balancí de reixeta. De vegades es preguntava per què tanta feina ja que ben segur aquella peça acabaria a Càritas com les anteriors. Però això, tret de ser una bona obra, l’entretenia; l’ajudava a passar el temps, sobretot en aquelles tardes que se li feien, cada vegada més sovint, tan llargues.
La seva vida no havia estat fàcil. Amb els fills havia tingut sort; li van sortir bons minyons i malgrat quedar vídua tan jove, ella, dona decidida, va fer tot el possible per tirar endavant; va treballar dur i va tenir la seva recompensa. El fill gran, el Jaume, que era advocat s’havia casat amb una madrilenya i vivia a Madrid des que va aprovar les oposicions a Advocat de l’Estat. La Mariona, de petita la més bullanguera de la família, era infermera a l’Hospital Clínic de Barcelona; soltera i amb la vida resolta, aprofitava per viatjar sempre que la feina li ho permetia. S’ha de conèixer món, mare, que el món és molt gran i la vida molt curta, li deia. El petit, en Pau, que era la nineta dels seus ulls i que encara que tenia trenta-vuit anys sempre seria el petit, estava molt bé col•locat en una multinacional suïssa de productes làctics .
Ara que rondava els setanta, l’Adela no volia se feble; el cuidar-se de la casa, fer jerseis i vetllar per a que els records del passat no li afloressin minvant-li forces, eren els millors antídots que tenia per resistir. No podia trencar aquest cercle. No; no podia ni volia. Refusava, de totes totes, els records més íntims dels temps passats; els sentiments que fan cruixir el cor fins a esberlar-lo. No permetia cap escletxeta que deixés passar la melangia. Es volia mantenir forta amb ella mateixa. Era tan difícil d’entendre, això? I així li lliscaven els dies, entre el “com sempre” i el “com sempre” de l’endemà, sense alts i baixos ni sotracs.
Però, ves per a on, aquell endemà li va desgavellar totalment el dia. A primera hora del matí uns cops de timbre insistents la van fer córrer cap a la porta, ja vinc!, ja vinc! En obrir es trobà amb tot un espectacle. El “Polaco”, el seu veí que treballava de manobre a una empresa de construcció, agafava la mà dels seus tres fills i els empenyia, engoixat, cap a ella, què passa?, li va dir l’Adela. Tot i que li costava, es va fer entendre, el pobre noi. La seva dona embarassada de set mesos es trobava molt malament i volia portar-la a un centre d’urgències. Allà, a Mollerussa, hi havia un Centre d’Atenció Primària prou important, però no sabia si la traslladarien a l’Hospital de Lleida. Total que en un pispàs, l’Adela va començar el dia preparant tres esmorzars i mirant d’entretenir tres marrecs que, per moments, s’estaven fent la casa ben seva. Amb uns llapis de colors i uns papers reciclats passaren mig matí pintant; l’altre mig jugant a cuit i amagar per totes les habitacions de la casa. Per estirar les cames i per què s’esbargissin una mica se’ls va emportar a comprar el pa. Desprès de dinar, a fer migdiada, els digué. Tots tres van anar a raure al llit de la Mariona i l’Adela els va acotxar amb la vànova de flors. Per sort l’ensurt del matí va ser exactament un ensurt i al vespre, el “Polaco” els va anar a buscar; agraït, va regalar a l’Adela tres taronges, no cal pas, això, home. Ho em passat molt bé. Són uns nens molt macos; bellugadissos i alegres com ho eren els meus, de petits.
Aquella nit, mentre endreçava la casa, tancava els porticons de les finestres i passava la cadena de seguretat per la porta, li ressonaven encara els crits i les rialles dels menuts. De sobte s’adonà que el jersei que teixia romania abandonat amb el cabdell de llana al costat, sobre el balancí de reixeta. Aleshores el cor se li va afluixar. Com un doll d’aigua viva, van aflorar-li tots els records que quiets, palplantats com l’ombra de la mort, esperaven la seva hora. I l’hora era aquesta. Va anar cap a la seva cambra i en passar pel menjador va recordar les seves noces d’argent, el dringar de les copes a l’hora del brindis i que entre els familiars tant estimats hi havia el matrimoni Moreta que va venir des de València. Ell, en Vicenç, li va regalar a l’Andreu, el seu marit, un bastó de bambú acabat amb un cap de gos, d’ivori. Sentia encara la veu del seu home que en broma deia: “Vicentet, has tingut una bona idea! el faré servir per tustar-te si em fas alguna trapelleria”; i el Vicentet, que era un tros de pa beneït li responia: “No és per a això; és perquè te podès aguantar dret”.
Al entrar al dormitori l’Adela va fixar els ulls sobre la foto de la primera Comunió dels seu fills que penjava de la paret com el millor quadre d’honor. La nena, amb el vestit blanc i llarg com una núvia; i els nens, amb roba de mariner, tant elegants, amb botonadura daurada i sabates de xarol negre. Semblaven uns homenets!
Aquella nit va ser una nit d’insomni. Quan aconseguia agafar el son es desvetllava sobresaltada, una vegada i una altre.
L’endemà al matí al obrir els finestrons va veure impreses sobre el vidre les empremtes dels ditets dels nens. Va apropar-se els dits als llavis i deixant-hi un petó els va acostar i els va prémer suaument sobre aquelles petites empremtes. Una llàgrima li va rodolar galta avall, però el cor se li calmà.
Es va asseure al balancí de reixeta i començà a teixir. Sola, només amb ella mateixa. Havia tornat a tancar la porta als sentiments per trobar aquella buidor voluntàriament acceptada. Necessitava sentir-se forta.
Tot tornava a ser “com sempre”. I així havia de ser.

CONFONDRE ELS PLATS AMB LES OLLES

La Marta va tancar la porta del seu pis. Abans havia revisat la bossa: cartera, claus, mòbil, targeta del bus…i hi era tot. Entrà a l’ascensor animada perquè aquella tarda suau de tardor li permetria anar, tot passejant per la Rambla, fins l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu. Tenia temps de sobres. Portava els deures fets i estava de bon humor. Va prémer el botó de baixada. Tot d’una, entre el primer pis i el principal l’ascensor es parà bruscament. L’hi va fer un ai el cor. Es va dir: “No passa res! Serà un moment. Deu haver estat per les obres del carrer"; però el temps anava corrent i allò no es movia ni amunt ni avall. El seu instint de supervivència li repetia que no passava res. Amb un moviment mecànic va buscar les claus dins la bossa, però, per què carai volia les claus, si estava tancada entre quatre parets?. Trucaria el timbre d’alarma; algú de l’escala ho sentiria. Ring i, ring i, ring…i, res!. Va repassar mentalment els pisos començant per l’àtic: la Mercè, no, ella no podia ser-hi; havia marxat el cap de setmana, amb unes amigues, a Londres. Potser la Lupe, oh!, ella havia anat uns dies a casa de la seva filla. La del segon primera, la Carla, impossible; era amb el seu gos, a la casa de la Cerdanya. Al despatx de l’entresol no hi havia ningú; el divendres a la tarda no treballaven. En aquell moment va ser plenament conscient de la realitat. I la seva realitat era que estava sola, tancada en una caixa d’acer, sense ventilació aparent. Passava els dits per les ranures de les parets per sentir per on podia entrar un bri d’aire; cap escletxeta; cap forat. El cor li bategava amb força. “No passa res!”, –anava repetint-se. “Haig de respirar lentament”. Però la sensació d’ofec era cada vegada més forta, la suor més freda. Començava a tenir por de la por. Estava entrant en el cercle viciós del pànic que s’estén amb rapidesa i porta al descontrol, a tenir la sensació d’una mort imminent, i la necessitat urgent d’escapar. El cor se li plegava. Havia de dominar-se. Es pessigava els braços amb força per reaccionar; el formigueig dels dits, les tremolors i la sensació de nàusees eren cada vegada més fortes. El mòbil! Podia trucar des del mòbil! Portava el mòbil! “Que tonta sóc”, –va dir. Només li sortia la trucada d’emergència. Va marcar el número.
– Estic atrapada a l’ascensor. Vinguin de seguida; em falta aire; si us plau...
–Té llum?, –va dir la veu des de l’altre costat del telèfon.
–Sí que hi ha llum. –Mira que preguntar-me si hi ha llum...
– Doni’m la adreça i el seu nom.
– Vol també el número del mòbil? –Innocent, vaig preguntar.
– No fa falta. Ja m’ha quedat registrat al trucar vostè
Li respongué tot allò que li demanava, més el DNI, i crec que fins i tot el número de sabates que calçava. Ah! i també el codi postal que, amb els nervis, li donà malament.
–Tranquil•litzi’s, ara vindran els bombers.
Ella es va asseure al terra de l’ascensor amb les cames encongides, en posició fetal. No volia gastar aire. Posava tota l’atenció que podia per si sentia cap remor. Escoltava aguantant la respiració tant com podia, però dins d’aquell taüt no hi arribava cap so.
Tot d’una, va notar una sotragada i la llum s’apagà. Es va encendre de nou. Una veu llunyana deia:
–Senyora, es troba bé?
A la Marta no li sortien les paraules. Tenia la boca pastosa i la llengua seca:
–Sí, sí. Estic aquí. Ràpid, si us plau
–Tranquil•litzi’s. Ja pugem”.

Quan varen obrir les portes, la Marta va sortir espiritada i llançà els braços al primer bomber que es va trobar davant; el va estrènyer tan com va poder i va arrencar a plorar com una Magdalena. Ell li va donar uns copets a l’esquena –com acostumen a fer els homes quan se saluden– per tranquil•litzar-la. Llavors, la Marta, es va girar cap al segon bomber i només va encertar agafar la cara d’aquell bon home amb les mans i, tot donant-li les gràcies, va fer-li un petó a cada galta.

Tots tres es varen emocionar. Així li va semblar a la Marta. I quan li deien “vostè està bé?”, ella anava repetint: “I tant, només necessito respirar aire”. Es desfeia donant les gràcies i ells repetien: “És la nostra feina, senyora; la qüestió és que vostè es trobi bé”. Li feren signar uns papers per la gestió, i ella va pensar per un instant que la vocació del bomber era ben semblant a la del metge. És la nostra feina sí, però quan pots alleugerir un patiment o salvar una vida... és molt més que complir amb una feina, es va dir ella.
A la sortida, encara tremolant de cames, va agafar un taxi per anar a l’Escola. En arribar-hi es dirigí directament al bar i es va deixar caure a un sofà del racó destinat als jocs de taula. Va tancar els ulls com per allunyar-se una mica més del malson passat i exhausta decidí no entrar a classe. A les butaques del costat, dues senyores conversaven. Varen encetar un diàleg que la Marta sentia sense escoltar.
–Aquestes butaques són còmodes –va dir l’una.
–Sí; són còmodes –li contestà l’altra.
–Són còmodes perquè són baixes –li aclarí la primera.
–Les altes no són tan còmodes perquè són altes?
–No. No ho són, senzillament perquè no són tan còmodes –reafirmà l’una.
–Veig que en falten de les més còmodes, on són?
–Són a la sala de música pel concert del dissabte.
–Ah, és clar, si són mes còmodes!.. –concedí la segona amb benvolença.
La primera va replicar:
–Si, però són més baixes i no ho veurem tan bé. Saps, dissabte vaig a dinar a casa de l’Elvira i amb lo xerraire que és... ja estic angoixada només de pensar que, si no arribo un quart d’hora abans de que comenci el concert, no podré seure a la segona cadira de la tercera fila que és la que a mi m’agrada. Et juro que això m’angoixa! Apa, adéu, me’n vaig al ordinador.

Com si li haguessin donat una clatellada, la Marta va revifar i gairebé se li escapà una paraulota amb veu alta. Davant d’aquelles “angoixes”, el mal tràngol a l’ascensor era tota una bajanada.
Encara acabarem confonent els plats amb les olles!

EL CEL ÉS PLE DE GEL -Les coses del petit Ignasi

Aquestes aportacions sobre “Les coses del petit Ignasi” tenen l’objectiu de cercar un espai amb allò que he vist, escoltat i viscut, i crear-ne uns breus relats. Cada persona té la seva sensibilitat i la seva consciència i no m’agradaria gens ni mica que aquests mots acabessin tots amb aspectes moralitzadors. Aquesta és la primera norma que m’he imposat, com a escriptora en formació; però hi ha reaccions que no es poden obviar i que t’entren per totes les escletxetes del cor, quan surten de la boca dels infants.
Tot i que vesteixi aquests relats amb un pél de fabulació, haig de reconèixer que hi pesa molt més la realitat.

EL CEL ÉS PLE DE GEL

Devien ser quarts de cinc de la tarda, quan l’Ignasi i jo tornàvem cap a casa, tot passejant per l’Avinguda General Mitre.
En arribar a l’altura del carrer Balmes, em va dir: “Saps una cosa, àvia? El cel és ple de gel". Jo, que en aquells moments anava distreta i entregada als meus pensaments, li vaig respondre una mica d’esma: “Ah, sí? I com és això?”. Ell em va contestar amb una altre pregunta: “Àvia, els pobres són aquells que no tenen res, oi?” Això ja no em quadrava amb l’anterior i se’m va afinar l'oïda. No era pas temps ni ocasió per filosofar, ni teologar, amb un marrec de cinc anys sobre el sentit de la pobresa; però com que “el pobre” -en el més estricte sentit de la paraula- és el que té a penes o no té el necessari per a viure, vaig assegurar-li -agafant les seves mateixes paraules- que sí, que els pobres no tenen res. “Dons no, àvia. Els pobres tenen les seves coses dins del cel, amb gel, i un dia les trauran i ja les tindran" -va refutar ell.
Oh! Com els efectes dels congeladors domèstics! És clar!

Sense imaginar-me com acabaria la cosa, li vaig replicar: “Però, si són tan pobres, no tindran mitjans per anar a dalt del cel i treure-hi les seves coses”. Ja t’he caçat! –vaig pensar. “Ells no, àvia, però les hi podem anar a treure nosaltres, amb el cotxe” -va afegir. Em vaig quedar perplexa. És ben veritat que de les petites boques dels infants surten grans veritats. La riquesa, malgrat les nostres petites o grans pobreses, la tenim tots; però, potser, també està congelada. Si apartem el gel dels nostres cors, si ajudem a desplaçar el gel dels cors de les persones, en sortirà -ben segur- un cabal de riquesa: ganes de lluitar per un món millor, consciència d’allò que ens envolta, actitud agraïda, alegria de viure…

El semàfor es va posar vermell. Mentre esperàvem per passar a l'altra banda, una coneguda del barri em va saludar i, al girar-me vers ella, vaig veure assegut a terra un pidolaire. Allargava el braç, amb la mà oberta, als qui passaven. Aleshores, ho vaig comprendre! L’Ignasi, que encara m’estava observant amb aquella mirada tan neta, esperava la meva resposta. Ell prou que volia fer el bé, però li calia una ajuda, com a tants de nosaltres. Li vaig dir resolta: “Hi anirem Ignasi, i tant que sí. Anirem, a cor què vols, fins l’últim racó del cel”.
Aquesta vegada, he estat jo la que t’ha hagut d’entendre!

El semàfor va encendre el verd. Mig caminant, mig saltant, l’Ignasi va creuar l’avinguda. Havia arribat a l’altra banda; potser també, per primera vegada, a la banda de la generositat plena, encara que per això hagués d’anar a descongelar les coses dalt del mateix cel!

EL CEL ÉS PLE DE GEL -Les coses del petit Ignasi

Prenem un cafè?

Al despertar-me. A mig matí. Després d’haver dinat, o potser per trencar el ritme d’una tarda molt atrafegada. Amb un amic retrobat. Davant d’una confidència, o per treure’m el fred dels dies gèlids... quantes vegades m’he reconfortat darrera d’una tassa calentona de cafè.
Els cafès són testimonis muts de petites parts de les nostres vides. Si poguessin parlar, quantes històries explicarien...

Encara que sigui mig bromejant, vull fer un reconeixement públic a aquest amic que m’acompanya sempre que puc, crec i vull.

“Si la essència del cafè
naixés de sa pròpia aroma
no hi hauria cap persona
que d’això en pogués dir res.

Però és molt més que tot això:
El cafè és diví licor
que amb son color espès i negre
sense alterar en res la pensa
sap alegrar el nostre cor.

Ristretto. Exprés.
Irlandès o biberó.
Tallat o descafeïnat.
Cafè amb llet o cigaló...

Sabem tots d’allò més bé,
que encara que hi posem nata,
el seu sabor mai el mata,
si es tracta d’un bon cafè.”

I ara amics només em resta convidar-vos, tot i que virtualment, i dir-vos: Prenem un cafè?.

LA FADA FLORA -Les coses del petit Ignasi-

Us envio quatre ratlles sobre "Les coses del petit Ignasi". Són moments tendres i, dins d’un senzill sentit de l’humor, podem encabir-hi un punt de reflexió, que també va bé!.

L’Ignasi és el meu net; el primer fill de la meva filla gran, la Betlem. Té una germana, la Clara, de quatre anys, que li serveix per jugar molt i per estimar-se-la molt, i no pas per esgratinyar-se amb ella, que d'això encara no en sap. L’Ignasi té cinc anys. Viu en un món on la realitat i la fantasia estan tan unides, on la il·lusió i el neguit conviuen tan estrets, que crec que ningú els podria separar. Ni falta que en fa!. És un procés normal i, mentre “sigui normal”, s’ha de viure amb normalitat.

Aquestes petites històries s’han fet, doncs, a partir de la realitat i de la ficció alhora, viscudes des de la mateixa vida. Mai més recorrerà per aquests camins. Respectem-los. Ja vindrà el moment de “fer-se gran”!.

Gràcies per voler-les llegir.

LA FADA FLORA

Tot va començar quan vàrem anar a pagar una factura. Una factura d'un ram de flors d'aniversari que es va tornar en salconduit per entrar en el país de les fades.

Les fades existeixen i les bruixes també. Les bruixes són dolentes i són lletges, i porten una berruga negra en un costat del nas, i tenen una veu gruixuda, i riuen amb un ja, ja, espaordidor -això passa en els contes que li expliquen-, i quan han fet totes las malifetes se’n van volant amb una escombra, cama aquí, cama allà, i es perden entre trons i llamps esgarrifosos. Les fades són bones i tenen els dits com flors que es tanquen i s'obren mentre la fada parla.

La fada que va conèixer l'Ignasi es diu Flora i quan la va veure en el seu obrador, amb el seu somriure dolç i la seva veu tendra, entre flors de diferents països -d'aquelles que a voltes no coneixem ni el nom, ni ens precisa, perquè només de mirar-les ja ens enamoren-, llavors va saber que estava davant d'una fada. D’una fada de veritat. Una fada que viu a Sarrià; en el cor del vell Sarrià; en una casa de persianes blavenques, d’un blau provençal, amb una eixida que és vertader jardí ple de plantes oloroses, remeieres, on fins i tot hi ha un llimoner. Arraconat a una de les parets sorprèn, envoltat d'heures, un petit estanc amb nenúfars i peixos daurats com l'or.

“-Tinc cara de fada?”. Li va preguntar, com endevinant els seus pensaments. A l'Ignasi, que tenia els ulls rodons com plats, no li sortien les paraules i feia que sí, que sí, amb el cap. Això va complaure molt la fada Flora que li va fer el regal de dir-li: "-Si la teva àvia et deixa treure les sandàlies, jo et deixo regar las flors del meu jardí encantat". En un pis-pas l'Ignasi va tornar a la realitat. Va recular, es va arraulir darrere les meves faldilles i va dir que no, que no, que ell no regava cap jardí encantat, mentre estaven a punt de caure-li les llàgrimes. Vàrem deixar-ho córrer. Era el més assenyat. Potser el proper any. De tota manera, la fada Flora, que era una fada molt i molt bona, li va donar unes abelletes de fusta pintades com la "Abeja Maya" amb un filferro llarg per que les clavés dins d’un gerro amb flors que tenia a casa, i li va donar el més gran títol honorífic que pot donar una fada. El títol de "Follet principal" del seu jardí. Per la cara que va posar l'Ignasi, semblava que tampoc li feia molta gràcia.

La tarda d'aquell mateix dia me'n vaig emportar l'Ignasi a un Centre Comercial a recollir uns encàrrecs. Jo el veia més content i bellugadís que d’altres vegades. Vam anar a berenar, com acostumàvem fer, i ell cantussejava no sé què!. Tot d'un plegat va aflorar la màgia dels seus cinc anys i, agafant-me la mà, amb un somriure, com el qui no vol la cosa, em va dir: “-Àvia, te’n recordes?. Soc el Follet principal del jardí de la Fada Flora!".

... I pensar que tot va començar amb una cosa tan prosaica com anar a pagar una factura...

Presentació

El meu nom és Glòria i els meus cognoms són Ribera i Salvador. Vaig néixer un 8 de maig, en plena primavera, i amb el do que té aquesta estació, que sol ser tan bonica, no es comptabilitzen els anys. Ara tinc l’edat suficient per sentir que ser lliure ja no és un privilegi, sinó el dret de poder viure el dia a dia amb tota la joia.

Vaig estudiar tot el que calia per entrar a la Facultat de Medicina, on vaig aprendre -entre altres coses- que el nostre cos és una màquina perfecta... plena d’imperfeccions quan toquem una tecla equivocada.

Per conduir aquests sentiments contradictoris vaig passar a formar part, com a membre, del Departament de Formació de la Federació Catalana del Voluntariat Social i vaig impartir cursos a diferents instituts i facultats de Catalunya. No m'he sentit mai exclosa del gust per les arts, la qual cosa em va portar a estudiar música i a començar a “escriure”, posant títols als exercicis de piano, segons l’emoció que em provocaven a l’estudiar-los. Això va ser una herència que em va venir del meu avi patern.

Mai no m’hauria imaginat poder trepitjar els llindars de l’Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, on se'm considera com a escriptora en formació. Estic disposada a aprendre i a sentir-me lliure alhora –no és per indisciplina-, ja que l’art es pot cultivar però no es pot encadenar i perquè les paraules porten dintre seu un color propi i la seva sonoritat peculiar. El caràcter és el caràcter. D’això, n’estic segura!

En aquest bloc, us faré confidents de fragments de les meves històries. Ho faré amb la confiança que moltes d’elles ja han estat passades pel filtre de la gent professional que em van menant pel bon camí de l'escriptura. També hi deixaré caure, com a primícia, el que espontàniament em surti del cap, només per a vosaltres, com si d'un perllongament de mi mateixa es tractés.

Comencem l'any 2010!
Enceto el bloc!
Ens hi trobarem sempre que ho vulgueu.