De vegades les coses venen quan venen, surten quan surten i passen quan passen, sense que hi hagi darrera una voluntat específica i pensada perquè vinguin, surtin o passin però, que si sabem mirar-les per sobre del bé i del mal, a la curta o a la llarga, entendrem que tot té un significat.Per això, quan ens cau a sobre un d’aquests estius esbojarrats en què ahir et pelaves de fred i avui fa una calor que t’ofega, cal tenir els ulls ben desperts i les orelles ben obertes per pensar on ens portarà aquell desgavell.
El dia abans havia plogut a bots i barrals; matí i tarda sense parar. L’endemà, aprofitant les clarianes que en el cel s’obrien, i abans que piqués massa el sol del migdia, vàrem resoldre amb l’Ignasi i la Clara, la seva germana més petita que ell, anar a saltar els tolls plens d’aigua de pluja i així ho vam fer. Saltar tolls s’esdevenia un dels divertiments més esperats de l’estiu; per això, els dies plujosos eren sempre benvinguts. Anar a saltar tolls no tenia massa importància, o ben poca, si no es procurava escurçar l’impuls del salt i, afinant bé la punteria, aconseguir caure al bell mig, enfangant-se fins els genolls tot deixant escapar un Oh! d’ingènua sorpresa, mirant de reüll l’àvia i petant-se tots dos de riure. Aquesta era la gràcia de la jugada, que convertia l’anar a saltar tolls en anar a xafar tolls.
Les àvies, que hem sigut, segons la dita, cuineres abans que monges, i que tenim un cert privilegi per fer, a voltes, les coses un tant incorrectes, procuràvem calçar-los amb les bambes més blanques que trobàvem. Per què? Dons perquè aquell to marronós que agafarien, i que ja no marxaria mai més, seria la senyal inconfusible de la seva gesta.
A mitja tarda, el vent va començar a bufar altra vegada. Les branques de les moreres del jardí es balancejaven amb força. A la sala dels arcs del pis de dalt de tot, mentre l’Ignasi feia els deures d’estiu, la Clara un puzzle d’animalons i jo maldava per concentrar-me en la lectura, es va sentir un gran terrabastall. Ens vàrem mirar amb sorpresa i com autòmats ens aixecarem de les cadires emprenent escales avall. Un fort cop de porta ens va ajudar a córrer més encara. En arribar a la saleta d’estar, el panorama era desolador. La Tresa, la noia que ajudava a casa, plorosa s’eixugava els ulls amb la gira del davantal. La taula gotejava d’aigua i les flors eren caigudes junt amb el gerro de ceràmica esmicolat per terra. Què ha passat aquí? -vaig dir jo. Ai, senyora! Una forta ventada ha fet caure el gerro i vegi quin desastre. Quin greu em sap!. Quin greu!, -anava dient. Ja sap senyora, que procuro no malmetre res, que m’estimo aquesta casa com si fos meva. Si no hagués deixat el balcó obert... quin greu em sap, -anava repetint.
Me la vaig mirar. No podia renyar-la. El que deia era cert. Mai no havia tingut un no al que se li demanava. Havia pujat els nens gairebé des del seu naixement; els estimava i els hi preparava uns berenars com només ella sabia fer-ho. Era una bona dona, la Tresa, però tampoc era cosa de posar-me a riure. L’Ignasi i la Clara s’ho miraven astorats des de la porta sense gosar entrar en escena. Ells saben prou bé que embrutar, ratllar, deixar ditades als vidres o pintar les parets amb llapis, no es pot fer, però trencar una cosa, el que es diu trencar, és el pitjor que pot passar, que està totalment prohibit, que no es pot fer de cap manera.
Aquest moment de desconcert físic i mental, i no pel fet en sí mateix sinó per respecte al mal moment que passava la pobre dona, em va portar a dir-li, bé Tresa, deixem-ho córrer; ha estat un descuit, és cert, però tots el podem tenir, un descuit. No ho has fet amb mala voluntat. Demà en comprarem un de nou i tornarà a lluir a taula. Vinga, doncs, no en parlem més; endreça tot això i anem a preparar el sopar. No ploris, que prou sabem que ens estimes i que et sap greu.
La Tresa, fent que sí, que sí, amb el cap, i encara sanglotant, va anar a la cuina.
Va ser després d’haver sopat. Uns crits de Clara puja! Corre puja! On ets, Ignasi? Als arcs, corre puja! em varen esverar. I de cop i volta, la Clara, ja des de dalt de tot, va rompre a plorar com una desconsolada. Mira, mira! anava cridant-li l’Ignasi. Què són aquests crits i aquests plors? –vaig dir jo mentre pujava cap als arcs a corre-cuita. Quin dia! Déu n’hi do!, vaig pensar.
Al veure’m, l’Ignasi, em va mirar esporuguit, i aixecant el braç tant com podia, em senyalava amb la punta del ditet aquella lluna minvada que jugava a ser tall de síndria, tall de meló lluminós, tot dient-me: Àvia, el vent ha trencat la lluna!
Però si us dic la veritat, el que més em va commoure, va ser quan digué a la Clara: No ploris Clara, que l’àvia en comprarà una de nova i la penjarà al cel.
Se’m va entendrir el cor. Els vaig donar el petó més dolç que vaig trobar i els vaig acompanyar al llit. Ja s’encarregarà el temps de fer-los les explicacions necessàries... Deixem encara que somniïn; deixem que un estiu més encara siguin nens. I tanmateix... què no podrà resoldre una àvia?
Si aquest estiu, a la nit, mireu el cel i veieu una lluna ben rodona i ben sencera, ja sabreu que he fet els deures. Però això si, fixeu-vos que tingui ullets, nas i boca com la dels contes; aferrada a la realitat però plena de fantasia. Si no és així, no és la meva lluna.
Bon estiu a tots!
