M’avorreixo. Fa massa temps que estic en aquest banc del vestíbul de l’estació, passejant la mirada entre la gent que entra, surt, i passa amunt i avall davant dels meus ulls que tot ho miren i no es fixen en res.
Una dona s’asseu al banc del davant meu, repenja la bossa bandolera en ell i es posa a llegir el diari. Un adult jove ve a seure al seu costat. Em crida l’atenció. Vesteix jersei de canalé amb coll alt, pantalons texans i caçadora de cuir. És guapot, el noi. De cop i descuit allarga la mà i, serpentejant, la introdueix dins de la bossa de la dona, suaument. Sense pressa. I, suaument, la retira. Reacciono. M’alço i, d’una revolada, l’enganxo per la màniga. Prem en la seva mà el portamonedes. Com un gos acorralat em mira amb ràbia, ulls negres de nit; les venes del coll inflades; estreny les dents mentre forceja per deslliurar-se de la trampa on ha caigut. Ni amb sal ni amb pebre te’ls menjaràs aquests diners, li dic. De cop i volta afluixa la mà deixant caure la cartera a terra i, en aquest punt d’inflexió entre la sorpresa i la resistència, amb una forta estrebada, es desempallega de mi fugint com un llamp.
Mai oblidaré la mirada, barreja de por, ràbia, odi i, perquè no, de venjança, dels ulls negres que es van clavar en mi aquell dia que m’avorria terriblement en el vestíbul de l’estació.
