Dimarts 18 de juny. Plaça Sant Vicenç de Sarrià. Migdia. Pujo a
l'autobús 22. M 'assec
a la part davantera, com li dic a la que va abans de la plataforma articulada
-la de després d'aquesta li dic la darrera- doncs, això. Hi ha poca gent. Agafo
el llibre i em capbusso en La vida per
rail de Ramon Erra. Sona un mòbil. Normal. No em trenca l'atenció. Torna a
sonar. Normal. Una dona, que va a la darrera, es posa a cridar:
‒Què has fet? M'has apagat el mòbil. Te'n recordaràs! Quan arribem a casa
et giraré la cara!
Plors. Ella segueix cridant:
‒T'apallisaré! Et tallaré els ous!
‒No! Ous, no! Ous, no! -diu plorant una veueta.
Desconcert total. Jo no sabia si aquella veueta havia entès el missatge o
és que els ous no li agradaven. La cridanera torna amb el t'apallisaré,
t'apallisaré, i afegeix:
‒No t'estimo! No t'estimo, ho sents? No t'estimo!
No em puc aguantar més. Tanco el llibre. Plas! M'aixeco i me'n vaig a la
darrera. A l'última fila de seients veig a la dona que encara se les té amb el
mòbil i els ous; el t'estomacaré i el no t'estimo. Quina fal·lera, diantre!
Sempre m'ha agradat ficar-me on no em demanen, buscant-me, naturalment, més
d'un conflicte. Em poso la imaginària armadura del Quixot i, lanza en ristre, em planto a la darrera.
El seient del costat de la dona, passadís pel mig, està buit. M'hi assec.
Enfront meu i cara a mi -cul a la marxa- un jove d'uns quaranta anys em mira,
m'aixeca les celles com dient-me no saps pas on t'has ficat. Al seient del
davant de la dona, -cara a la marxa- un home gran, gros i enravenat, es manté
alié al conflicte. Cap més passatger a la darrera. Ah, sí! al seient del costat
de la dona cridanera, un marrec plorós encongit com un cuc. Jo, al gra. O la
denuncio o parlo amb ella. En aquest moment la dona calla, per respirar crec.
Em miro al marrec plorós que resulta que no és un marrec, és una marreca amb
trenetes i mocs fins als llavis. La mare guarda el mòbil a la bossa i jo
aprofito per picar l'ullet a la nena, que malfia de mi, em sembla, però deixa
de plorar. La cridanera em mira i jo somrient, que fa més efecte, li dic:
‒Ai, aquests nanos que sempre ens fan la guitza!
La dona m'explica:
‒Era el meu home. Amb el meu home només puc parlar una vegada al dia i ara
"aquesta" em desconnecta el mòbil.
Sospitós.
‒I quants anys té, "aquesta"? -li dic.
‒Tres... tres i mig.
‒Vaja, l'edat de les entremaliadures;
menys mal que això ho cura el temps -explico.
La dona es va apaivagant. El de quaranta anys no sé qué fa perquè no me'l
miro, i l'enravenat, segueix enravenat.
‒I com es diu la nena?
‒Irene -em contesta.
Sóc Taure i dins de les qualitats del meu signe zodiacal, per bé o més bé,
sóc tossuda, perseverant i amb gran sentit de la justícia. M'agrada la bellesa
i sóc afeccionada a l'art, la literatura i la música; quan vaig dir-li que el nom
d'Irene era molt bonic i que en grec significa pau es va acabar d'ablanir. Recórrer
al Zodíac segons amb qui, quan i com, fa miracles. Vaig tornar al tema:
‒Sí, als menuts se'ls ha d'educar i renyar-los quan convé, sí senyora!
‒Oh i tant que sí. -D'això ella n'estava ben convençuda.
Llavors, engolint-me el passadís central m'inclino cap a ella i li dic amb
veu més baixa:
‒Però no els hi diguem mai: No t'estimo. Tots necessitem que ens estimin.
Sé que em va entendre perquè no em va contestar amb paraules; sí amb la
mirada. I això ho sabem ella i jo.
En arribar a la seva parada va baixar i agitant la mà, des de la vorera, es
va acomiadar.
L'enravenat, de cop es va desenravenar i va sentenciar que en aquestes
edats els infants només entenen el SI, el NO, i el T'ESTIMO. El dels quaranta
anys -cul a la marxa- també es va destapar per dir:
‒Soy colombiano. Anteayer nació mi
primer hijo. Fue una bebita, una niña.
‒Enhorabuena! I cómo la llaman?
-Als nous pares els hi agraden que els hi preguntin el nom, com el que es
compra un cotxe li agrada que li preguntin de quin color és (ja sé que això és
una bajanada, però m'ha sortit així).
‒Sofia es su nombre -em va dir
orgullós.
Bingo! El trajecte en el 22 havia acabat bé. La Pau , la Saviesa i el T'estimo del
desenravenat tancaven un dels meus preuats triangles vitals.
I demà... vacances!
Avui, des de la
Vall-bona , o per ser més justos la Vall-millor , penso amb
vosaltres i, al so de les campanes del Monestir i de cara a la brisa suau de la
marinada, us desitjo amics, que mantinguem tots un bon estiu!
