El marit de la Roser, en Tomeu, va saltar del llit tapant-se amb una punta de llençol el sexe que, tot i amb l’ensurt, continuava erèctil com el pal d’un veler, mentre deia a la seva dona que allò que veia no era pas el que ella creia.
La Roser no va fer cap drama. Sabia del seu home que més d’una dotzena de putes de Babilònia el tenien enlluernat. Pobre Tomeu, havia begut oli! La dona traspassà la porta i li esclafà:
–Seràs bandarra? Ja m’ho havien dit però ara ho veig amb els meus propis ulls. I calla, d’una vegada! No t’enredis més. Ni cert, ni no cert. El que veig, veig, i ja en tinc prou. Mira quina fila fas! Amb aquest llençol vols amagar les teves vergonyes? Ara sí que t’he enxampat. Aparta’t! I tu, mosca morta, que hi fas aquí dins del llit arrugada com un cuc? Et pensaves que no et descobriria sota el llençol?
D’una revolada baixà de l'altell de l’armari una maleta, la va obrir i, vinga! jerseis, mitjons, pantalons, cinturons, mocadors... tot dintre!
–Ja t’espavilaràs! Apa, valent; oi que aquesta fulana t’alegra la vida? doncs que també et renti els calçotets. Fora tots dos! Escales avall, ara mateix, us vull.
La Roser respirà tranquil·la. Va agafar el telèfon:
–Andreu, m’alegra trobar-te. Vine aviat! Què? Que què és aquest sorollet? Ja has oblidat els nostres whisky on the rocks, combinat amb algunes cosetes que també t’agraden? Tonto...! Andreuet, no tardis. Et desitjo! No; no et preocupis. Els he fotut fora de casa i el pájaro d’en Tomeu trigarà dies a tornar. T’estimo!
