La Laia, el Carles i el Fede, en altre temps companys d’estudis, conservaven una amistat que de tant en tant desempolsaven per posar al dia i en comú les seves vides i aventures. Aquella tarda es trobarien. La Laia enfilava lleugera l’avinguda República Argentina. En arribar al carrer Lleí on vivien els seus amics, li cridà l’atenció un rètol enganxat a la paret de la casa cantonera. Estava acostumada a llegir d’esma anuncis de tot tipus: cangurs, classes de guitarra, lloguer de pisos..., però aquell li va cridar l’atenció. Deia així: “Se ha perdido cotorra joven, de color verde. Convivía con otra cotorra que le está echando de menos. Tengo miedo que pueda morir. Si la encuentran por favor llamen al 476 10 93 86. Gracias por las molestias”. La Laia ho va llegir dues vegades, però ni a la segona ho va acabar d’entendre. Apressà el pas tot pensant en els amics que l’estarien esperant i que un dia, com deien ells, van decidir creuar la frontera. En arribar, va trucar el timbre d’aquell piset que contribuïa a crear un espai per l'afecte, la tendresa i el compromís; el joc dels cossos, el desig i l’intercanvi de passions. Quan ell va obrir la porta es va trobar cara a cara amb un Fede plorós i abatut. El seu posat era llastimós. El Carles l’havia deixat per un altre home.
–Diu que és més guapo i atractiu. Què tindrà ell que no tingui jo? Li he lliurat la meva vida. L’he estimat, l’he respectat, n’he tingut cura d’ell i ara... ha volat! –deia, sanglotant el Fede.
La Laia va mirar una vegada més aquella saleta d’estar, les fotos d’ells dos, la marina que el Carles va pintar a l’Estartit quan van llogar l’apartament, i aquell carai de peònies de tela sobre la tauleta del cafè. Quin sentit tenien aquelles peònies d’un rosa lilós, símbol de la veracitat i de la comprensió; del ying i el yang; de la fragilitat i la fortalesa? El Fede anava gemegant. La mirada de la Laia es va introduir per la porta entreoberta de la cambra de bany on hi havia pots de cremes de totes mides i colors, i tovalloles brodades amb les inicials F i C, entrelligades. Tot d’un plegat va estrènyer al Fede entre els seus braços. Com deia el professor de psiquiatria, l’amic més íntim d’un homosexual és sempre una dona, perquè el sap escoltar i aconsellar.
–Tranquilitza’t –va dir-li la Laia–. Potser tornarà. Ja saps, coses de l’edat, els quaranta anys són perillosos. Fes el cor fort, que tu pots. Tornaré aviat i xerrarem llarg.
Va acomiadar-se amb dos petons, una abraçada i va marxar.
El dijous següent la Laia va tornar a casa del seu amic.
–No es molesti a pujar. El senyor Fede se’n ha anat –li etzibà la portera–. No crec que torni. Ha fet buidar el pis. Sí, el niuet s’ha quedat buit –remarcà amb sorna.
Al final del carrer, algú havia mal enganxat sobre l’anterior rètol, aquest: “Se han perdido dos cotorras en la calle Lleí . Las cotorras son de color verde y jóvenes. Si las encuentran llamen al teléfono 476 10 93 86. Gracias por las molestias”. Casualitat, coincidència? va pensar ella associant idees. No en va saber més d’ells.
Aixecant-se del balancí i tot carranquejant, que els anys pesen, va anar a la cuina a preparar-se una tisana.
La Laia va agafar el diari. A la secció de necrològiques hi llegí aquesta esquela: El senyor Fede Tobau i Puig morí ahir a l’edat de 78 anys. Carles Ardit i Alós que el va estimar en vida i l’estimarà sempre, us ho comunica. Preguem per ell.
Mentre bevia glop a glop la tisana, la Laia somrigué. Havia vençut l’amor.
