Bons amics, en aquest últim dia d'estiu us envio un record des de l'estimació que us tinc.
Tots sabeu que la "caserna general"
d'aquest temps la trasllado a Vallbona de les Monges. Estimo aquest poblet
tranquil on tot sembla fàcil. Aprofito per llegir, escriure i somniar, (perquè
no?) com si caminés sobre seda. Cap estridència. I encara que un gall em
desperti a les sis del matí, els seus crits també fan música quan, mirant
el cel, veig que va clarejant el dia i que l'últim toc de les campanes del monestir
deixa pas a la vesprada. La Serra del Tallat, al fons, aguanta les quatre
pedres que li resten davant dels udols del vent. En temps passats ho feren el
setge, el foc i els plors.
També estimo el mar. Cada estiu m'escapo uns
dies a la Costa Brava, a l'Escala. M'agrada el mar. M'agrada interpretar les seves tonalitats. Tant si es mostra calmat o brau. És el misteri
de l'aigua: Color de cel que va canviant amb ell segons avança el dia, fins
fer-se color nit.
Rebeu aquestes pinzellades que fan camí cap
a vosaltres per la via del cor.
Les pedres del Santuari del Tallat
Encimbellat a la
serra, pugna per tocar el cel. Puja-hi amb delit! Les pedres del Santuari, des
de la seva talaia, guarden la Conca, la Segarra, l'Urgell, les Garrigues...
Pregunta a les
pedres. Elles parlen. Tu, només escolta. Escolta amb cada sentit i deixa que el
silenci ompli de paraules el teu cor. No sents les salmòdies dels monjos quan,
segle rere segle, regalimaven serra avall competint amb el cant i les volades
dels ocells?
Pregunta a les
pedres. Elles callen. Tu, només escolta. Escolta els esglais de la guerra, el
remor de metralladores, els gemecs del dolor.
A l'esplanada
davant del Santuari: olor de farigola florida i brunzit dels molins del parc
eòlic del Tallat. Dies vindran!
És hora de
reprendre el camí. Parla'm dels teus silencis fets paraula. Només emporta't,
avall, totes les estrelles de la nit, l'ordre i el concert de la natura. Tanca
els ulls del passat i del demà. I recorda, tan sols, que les paraules i els
silencis de les pedres del Santuari -la pau no va amb la guerra- seran, per
sempre, el teu present, el teu ara, el teu moment. Dies vindran!
M’agrada el mar
M’agrada el mar.
M’agrada quan juga
entre les roques
blau-verdós,
coquetejant.
M’agrada el mar
i l’escuma riallera
que, blanca,
puja i baixa tot
dansant.
Mar immens. Mar de l'Escala
voltat de pins i
d’atzavares
i la roca, davant
meu:
blanca gavina que reposa
i prem suau la
trèmula onada,
que no gosa
arribar a la platja
i fer-li mal.
Ara me’n vaig
i deixo la mirada
presa i captiva
en ton mirall,
però tornaré a
rescatar
d’entre l’onada
la meva pobra ànima
que, enamorada,
necessita d’aquest
mar
i dur-lo amb ella
terra avall.
