Tot i que vesteixi aquests relats amb un pél de fabulació, haig de reconèixer que hi pesa molt més la realitat.
EL CEL ÉS PLE DE GEL
Devien ser quarts de cinc de la tarda, quan l’Ignasi i jo tornàvem cap a casa, tot passejant per l’Avinguda General Mitre.En arribar a l’altura del carrer Balmes, em va dir: “Saps una cosa, àvia? El cel és ple de gel". Jo, que en aquells moments anava distreta i entregada als meus pensaments, li vaig respondre una mica d’esma: “Ah, sí? I com és això?”. Ell em va contestar amb una altre pregunta: “Àvia, els pobres són aquells que no tenen res, oi?” Això ja no em quadrava amb l’anterior i se’m va afinar l'oïda. No era pas temps ni ocasió per filosofar, ni teologar, amb un marrec de cinc anys sobre el sentit de la pobresa; però com que “el pobre” -en el més estricte sentit de la paraula- és el que té a penes o no té el necessari per a viure, vaig assegurar-li -agafant les seves mateixes paraules- que sí, que els pobres no tenen res. “Dons no, àvia. Els pobres tenen les seves coses dins del cel, amb gel, i un dia les trauran i ja les tindran" -va refutar ell.
Oh! Com els efectes dels congeladors domèstics! És clar!
Sense imaginar-me com acabaria la cosa, li vaig replicar: “Però, si són tan pobres, no tindran mitjans per anar a dalt del cel i treure-hi les seves coses”. Ja t’he caçat! –vaig pensar. “Ells no, àvia, però les hi podem anar a treure nosaltres, amb el cotxe” -va afegir. Em vaig quedar perplexa. És ben veritat que de les petites boques dels infants surten grans veritats. La riquesa, malgrat les nostres petites o grans pobreses, la tenim tots; però, potser, també està congelada. Si apartem el gel dels nostres cors, si ajudem a desplaçar el gel dels cors de les persones, en sortirà -ben segur- un cabal de riquesa: ganes de lluitar per un món millor, consciència d’allò que ens envolta, actitud agraïda, alegria de viure…
El semàfor es va posar vermell. Mentre esperàvem per passar a l'altra banda, una coneguda del barri em va saludar i, al girar-me vers ella, vaig veure assegut a terra un pidolaire. Allargava el braç, amb la mà oberta, als qui passaven. Aleshores, ho vaig comprendre! L’Ignasi, que encara m’estava observant amb aquella mirada tan neta, esperava la meva resposta. Ell prou que volia fer el bé, però li calia una ajuda, com a tants de nosaltres. Li vaig dir resolta: “Hi anirem Ignasi, i tant que sí. Anirem, a cor què vols, fins l’últim racó del cel”.
Aquesta vegada, he estat jo la que t’ha hagut d’entendre!
El semàfor va encendre el verd. Mig caminant, mig saltant, l’Ignasi va creuar l’avinguda. Havia arribat a l’altra banda; potser també, per primera vegada, a la banda de la generositat plena, encara que per això hagués d’anar a descongelar les coses dalt del mateix cel!
