Pàgines possibles - AQUELL MIGDIA

Dimarts 18 de juny. Plaça Sant Vicenç de Sarrià. Migdia. Pujo a l'autobús 22. M'assec a la part davantera, com li dic a la que va abans de la plataforma articulada -la de després d'aquesta li dic la darrera- doncs, això. Hi ha poca gent. Agafo el llibre i em capbusso en La vida per rail de Ramon Erra. Sona un mòbil. Normal. No em trenca l'atenció. Torna a sonar. Normal. Una dona, que va a la darrera, es posa a cridar:

‒Què has fet? M'has apagat el mòbil. Te'n recordaràs! Quan arribem a casa et giraré la cara!

Plors. Ella segueix cridant:

‒T'apallisaré! Et tallaré els ous!

‒No! Ous, no! Ous, no! -diu plorant una veueta.

Desconcert total. Jo no sabia si aquella veueta havia entès el missatge o és que els ous no li agradaven. La cridanera torna amb el t'apallisaré, t'apallisaré, i afegeix:

‒No t'estimo! No t'estimo, ho sents? No t'estimo!

No em puc aguantar més. Tanco el llibre. Plas! M'aixeco i me'n vaig a la darrera. A l'última fila de seients veig a la dona que encara se les té amb el mòbil i els ous; el t'estomacaré i el no t'estimo. Quina fal·lera, diantre!

Sempre m'ha agradat ficar-me on no em demanen, buscant-me, naturalment, més d'un conflicte. Em poso la imaginària armadura del Quixot i, lanza en ristre, em planto a la darrera. El seient del costat de la dona, passadís pel mig, està buit. M'hi assec. Enfront meu i cara a mi -cul a la marxa- un jove d'uns quaranta anys em mira, m'aixeca les celles com dient-me no saps pas on t'has ficat. Al seient del davant de la dona, -cara a la marxa- un home gran, gros i enravenat, es manté alié al conflicte. Cap més passatger a la darrera. Ah, sí! al seient del costat de la dona cridanera, un marrec plorós encongit com un cuc. Jo, al gra. O la denuncio o parlo amb ella. En aquest moment la dona calla, per respirar crec. Em miro al marrec plorós que resulta que no és un marrec, és una marreca amb trenetes i mocs fins als llavis. La mare guarda el mòbil a la bossa i jo aprofito per picar l'ullet a la nena, que malfia de mi, em sembla, però deixa de plorar. La cridanera em mira i jo somrient, que fa més efecte, li dic:

‒Ai, aquests nanos que sempre ens fan la guitza!

La dona m'explica:

‒Era el meu home. Amb el meu home només puc parlar una vegada al dia i ara "aquesta" em desconnecta el mòbil.

Sospitós.

‒I quants anys té, "aquesta"? -li dic.

‒Tres... tres i mig.

‒Vaja, l'edat de les entremaliadures; menys mal que això ho cura el temps -explico.

La dona es va apaivagant. El de quaranta anys no sé qué fa perquè no me'l miro, i l'enravenat, segueix enravenat.

‒I com es diu la nena?

‒Irene -em contesta.

Sóc Taure i dins de les qualitats del meu signe zodiacal, per bé o més bé, sóc tossuda, perseverant i amb gran sentit de la justícia. M'agrada la bellesa i sóc afeccionada a l'art, la literatura i la música; quan vaig dir-li que el nom d'Irene era molt bonic i que en grec significa pau es va acabar d'ablanir. Recórrer al Zodíac segons amb qui, quan i com, fa miracles. Vaig tornar al tema:

‒Sí, als menuts se'ls ha d'educar i renyar-los quan convé, sí senyora!

‒Oh i tant que sí. -D'això ella n'estava ben convençuda.

Llavors, engolint-me el passadís central m'inclino cap a ella i li dic amb veu més baixa:

‒Però no els hi diguem mai: No t'estimo. Tots necessitem que ens estimin.

Sé que em va entendre perquè no em va contestar amb paraules; sí amb la mirada. I això ho sabem ella i jo.

En arribar a la seva parada va baixar i agitant la mà, des de la vorera, es va acomiadar.

L'enravenat, de cop es va desenravenar i va sentenciar que en aquestes edats els infants només entenen el SI, el NO, i el T'ESTIMO. El dels quaranta anys -cul a la marxa- també es va destapar per dir:

‒Soy colombiano. Anteayer nació mi primer hijo. Fue una bebita, una niña.

‒Enhorabuena! I cómo la llaman? -Als nous pares els hi agraden que els hi preguntin el nom, com el que es compra un cotxe li agrada que li preguntin de quin color és (ja sé que això és una bajanada, però m'ha sortit així).

‒Sofia es su nombre -em va dir orgullós.

Bingo! El trajecte en el 22 havia acabat bé. La Pau, la Saviesa i el T'estimo del desenravenat tancaven un dels meus preuats triangles vitals.

I demà... vacances!

Avui, des de la Vall-bona, o per ser més justos la Vall-millor, penso amb vosaltres i, al so de les campanes del Monestir i de cara a la brisa suau de la marinada, us desitjo amics, que mantinguem tots un bon estiu!

HEM ASSOLIT UN CIM

Hem assolit un cim! Cinc mil entrades al meu bloc. Cinc mil finestres obertes a l’esperança. Cinc mil tocs directes al cor. Cinc mil reptes que m’esperonen.

Quan no em sortien les paraules i la ploma es quedava quieta sobre el paper en blanc, quan restaven àrids els camps de la imaginació, us sentia prop meu empenyent-me a tirar endavant. Hi ha qui té, en moments com aquests, una tassa de cafè que espavila,  una punxada interna que fa reaccionar, un llit tou que convida a descansar. Jo tinc amics i companys. Amics i companys que sou tots vosaltres. Des de la proximitat o la llunyania, des de la presència o l’anonimat, la vostra veu m’encoratja, el vostre desig de que segueixi no em deixa portar per la mandra. Endavant! Endavant! He intentat sempre fer-vos cas.

Us dic tot això perquè així ho sento!

“Escriure és sacrifici i passió”.

Sí, hem fet un cim, un petit cim. La muntanya és alta, encara que a poc a poc, si Déu vol, estic disposada a pujar-la.

Els meus personatges i jo només tenim una paraula:

GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES

Pàgines possibles - JAMALAJÍ, JAMALAJÀ, JÀ!

Cada any celebrem el Nadal a Barcelona, amb la família. És tradició: la missa del pollet, el sopà de la nit de vetlla, la inauguració del Pessebre i cantar nadales fins que als meus nets l’Ignasi i la Clara, els hi pampalluguegen els ulls. És l’hora. Apa, a casa i a dormir!

  No passa així per Reis. Per Reis marxem a la Vall Bona. Un poble petit i amb poca gent. Això, el fred i el fum de les xemeneies el fa, encara, més nadalenc.

Els Reis que passen per la Vall Bona, són els REIS; així, amb majúscules, perquè són ells per ells mateixos; no porten seguici de carrosses plenes de paquets llampants, ni capses que sobresurten dels carruatges com si tinguessin  presa de fugir-ne. No porten dansarines amb mini vestits platejats i botes fins els genolls plenes de pailletes i que al seu pas, de tan en tan, apareix ara un Rei, ara un altre i més lluny un tercer, amb cara de avorrits, amb una munió de patges i patgeses (si és que es diu així) tirant caramels a dojo. Sí, la cavalcada a les ciutats és un espectacle lluït i curiós, cert; però els Reis de la Vall Bona són els REIS.

Aquest any han tingut un petit problema. Quan van començar a pujar la collada, al sortir de Montblanc, els pobres camells relliscaven amb el gel de la carretera; van haver de deixar-los i esperar que una carrossa improvisada anés a recollir als Mags. Es van retardar un xic, els bons Reis, però el poble sap esperar i algú va tenir l’ocurrència de començar a cantar: “Els Reis de l’Orient porten coses, porten coses...” Els nens s’hi van agafar de seguida fins que es va sentir un petard, un tro gegant, que anunciava l’arribada dels Mags. Tots, cap al Raval! I, així, mentre pujàvem el carrer costerut per fer drecera, la Clara, agafant-me de la mà em digué:

–Àvia, el Rei Negre, en què parla?

Jo, amb l’alè tallat pel fred li vaig contestar:

–Mira, nena, ara quan el vegis li ho preguntes a ell mateix.

El tractor-carrossa, folrat amb vellut i llaços, avançava lentament. Els caramels els tiraven els mateixos Reis. Fixeu-vos bé l’honor que ens feien! El Blanc, per ser el més vellet, anava assegut saludant amb la mà, mentre que el Ros i el Negre, al compàs de la música i el sotragueig del vehicle, mig ballaven, mig trotaven i se’n sortien com podien. Eren un Reis festius, propers als nens, i que aprofitaven amb els caramels allò de “tirar i encertar” avivavant més la gresca.

Després de retre homenatge al Convent, intercanviar els regals entre els Mags i les monges, i el traguet de vi dolç a què ens convidaren, bona nit que Déu ens do, i tots a dormir.

En arribar a casa la Clara em diu:

–Àvia, ja li ho he preguntat.

–El què? –jo, despistada.

–Quan he estat al seu costat li he dit: Rei, tu en què parles? I ell m’ha dit: Jamalají, jamalajà, jà. Jo no l’he entès però ell a mi sí perquè ho he notat i li he dit també que he demanat el joc de Xuxilàndia i que marxi la crisi. Llavors ell m’ha contestat: Jà, jà! Veus, m’ha entès.

L’endemà vam matinejar com mai. Tots a veure què havien deixat els Reis. Allò era Xauxa. Tot el que havíem demanat! Tot? Cap referència a la crisi. És que la crisi no té cara? No va dins d’una capseta daurada que digui: “Remei contra la crisi”? La Clara estava decebuda. Buscant bé vam trobar, amagada sota el coixí d’una butaca, una carta que deia: “Per la Clara, de part del Rei Negre: Estimada Clara, he fet cas de la teva petició. Nosaltres podem ajudar, però la crisi pertany a altres reis i altres poderosos d’aquest món. La crisi està feta de carbó del de veritat, no del dolç, i de sacs plens de pedres que fan mal quan es llencen. Portarem, més enllà de l’Orient, el teu desig al Portal de Betlem del Cel, segur que el Nen Jesús ens ajudarà a arreglar-ho. Demana-li  també tu cada dia. Estima als pares. Estima tothom. Estima als Mags i sobretot al Negre. Baltasar, rei.

La Clara va dir-me, contenta:

–Veus, àvia, com em va entendre. Em sembla que el Rei Negre serà el meu preferit!

Que per molts anys, Clara!

Pàgines possibles - OLOR DE CAFÉ AMB LLET

Hola amics!

Nou any, nova entrega. He estat molts dies allunyada de vosaltres en el blog, que no en el pensament. Les activitats se’m mengen per tots costats. Avui m’he plantat i he dit PROU! Molts, en els vostres mails, em remugàveu el perquè no escrivia. Ens és igual, em dèieu, que ho facis en català que en castellà, però deixa la mandra. No era mandra, no!

Avui aprofito per desitjar-vos un venturós any 2013, això serà cert, doncs no en va acaba en 13 i sé que tots els que, d’una manera o altra, seguiu aquests petits escrits que us envio, sou positius. O sigui, que ¡Visqui el 13!

Fins més aviat, espero i desitjo.

Us estimo!

De petita, quan anava a la masia, em despertava la flaire del cafè acabat de fer que s’escapava escales amunt. Recordo l’olor forta, amarga i estimulant, endolcida només per l’aroma de la coca ensucrada que, de tant en tant, enfornava la masovera. Una coca daurada, lluent, amb plaques cruixents de sucre per sobre,  i per dintre tendre i flonja com el cotó fluix. La posava a taula amb un somriure d’orella a orella i amb una cura com si es tractés d’una obra d’art. Una obra d’art efímera. Era massa bona aquella coca!

Avui he quedat amb la Neus. Ens vam trobar per casualitat a les galeries comercials. Quina alegria! Feia anys que no en sabia res d’ella. L’últim dia que ens vam veure va ser al bar de la facultat al acabar la carrera; va se per acomiadar-nos. Després sé que va fer el MIR a Lleida i ja li vaig perdre la pista. Quin tip de riure aquell dia en què va aparèixer per la secretaria de Fisio amb un cotxet i una nena a dins. La cara de perplexitat i ensurt entre els companys va ser gran. Tots ens preguntaven si seria filla seva. Res d’això; en aquells moments feia de cangur. La Neus es pagava les petites despeses amb aquells treballs. En una bosseta amb cremallera guardava els diners de l’autobús per tot el mes, que eren intocables per qualsevol altre caprici. El dia del comiat al bar, plovia a bots i barrals; el Paco, el cambrer que després de veure’ns cada dia era ja com de família, ens digué, feu cara de fred, què us poso? Dos cafès amb llet ben calents! Dos amb llet, marchando. Ens els va portar fumejant. Quin home més curiós, el Paco! Ell deia que la seva professió era la millor del món. I certament tenia totes les condicions: animada conversa, un xic tafaner, de bon tracte i sentit de l’humor. Era tot un espectacle veure els malabarismes que feia amb la safata quan plena de gots, platets i tasses, sortejava taules i cadires al servir els esmorzars. Al sortir del bar entraven el Fede i el Lluís. Va ser l’última vegada que vaig veure al Fede. Llàstima, tenia tants projectes... Volia especialitzar-se en cardiologia a Anglaterra. Maleït accident! Un dia ens explicava com li havia costat convèncer als seus pares, sobretot al pare, per ser pilot d’aviació. Per a ell era una dèria. Va morir quan es va estavellar el Piper biplaça que pilotava. En aterrar al camp d’aviació de Sabadell va topar amb els cables elèctrics d’una obra en construcció que no va poder esquivar, deien. Què sé jo!

Tants records! A moltes persones no els agrada recordar. A mi sí; em fa pensar! Però això ja és una altre cosa i avui no toca.