Pàgines possibles - EL QUE NO VULGUIS PER A TU...

Cada mes es reunien set amics per sopar i posar en comú les experiències de les seves vides professionals. Eren dos enginyers, dos advocats, un pintor, un escriptor i un capellà. Cap dona. Portava la batuta d’aquesta orquestra en Flavià Pont, expert muntanyenc, que manava i remenava organitzant les trobades. Quan s’incorporà al grup la Mercè Molins, en Flavià es va adonar que li havia sortit una competidora. La Mercè era una noia decidida que caminava per la vida trepitjant fort. Morena, d’ulls negres inquiets que tot ho escodrinyaven; emprenedora, alegre i ocurrent, sotjava arreu per poder ser útil. Era quasi perfecta; massa perfecta, pensava en Flavià que maldava per trobar-li el tendó d’Aquil·les. Per posar-la en evidència va proposar fer una excursió a una muntanya de certa dificultat, el proper cap de setmana. No podrà; és massa per a ella. Aquesta pencada no la suportarà, pensava en Flavià. Van sortir de matinada ben abrigats amb roba impermeable i botes Gora-Tex. Després de dues hores de caminar entre pedres i amunt, ja no xerraven tant i esbufegaven de valent. En Flavià mirava de reüll a la Mercè, que de tant en tant fotografiava un paisatge, unes pedres o unes flors. Tot ho trobava bonic. Tot li agradava. Tot era fantàstic. Sí, sí, però el rostre se li està congestionant. No aguantarà pas. Ens farà parar, i tant! doctorejava ell.
–Mercè, estàs cansada? Vols que descansem?
–No, no. Estic bé. Gràcies Flavià.
–Guarda forces per demà, eh? que farem el cim i el camí és costerut.
En Flavià no parava de matxacar-la. El refugi quedava a menys de mitja hora. Els excursionistes van alleugerir el pas; van tornar les rialles i els acudits. Assolien per fi la primera etapa. Tot d’una, en Flavià s’entrebanca amb unes pedres i cau rodolant rostos avall quedant penjat d’un penyal. Motxilles a terra, els companys corren vers ell; l’estiren amunt per la mà, pel braç, per on poden i el pugen. Amb penes i treballs arriben al refugi. En Flavià gemega, es queixa d’un peu i torna a gemegar. En mig d’aquest desgavell la Mercè manté la calma. No passa res, li diu a ell. En treu de la farmaciola un desinfectant i li cura la superficial ferida. Després de sopar li dona un antiinflamatori perquè descansi. En Flavià passa una nit de lloros. L’endemà té el peu inflat com un botifarró. De coronar el cim, res de res!
–No et preocupis Flavià –li diu la Mercè. I afegeix–: Ja sé jo lo que és patir de mal de peus. Em quedo amb tu. Per bé o per mal les coses venen com venen i jo tinc els meus principis. Et faré companyia i si s’escau parlarem, perquè crec que tu i jo hem de parlar, oi?.
Renoi, quin miquel! Això sí que és donar al cor de la diana. Ella no coronarà el cim, ell tampoc. Tots dos quedaran a la mateixa mida com ha de ser entre companys!

Pàgines possibles - SENSE NOM

16 de juliol de 1955. Dia de la Mare de Déu del Carme. A la sortida de missa amb un dolor abdominal que la recargolava, vòmits continuats i febre alta, la van ingressar a l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida. El diagnòstic va ser apendicitis aguda. Durant tres dies les agulles del rellotge anaven trepitjant les esperances de pares i familiars. Al quart dia una peritonitis va donar pas a la parca que, sense cap respecte, segà el fil de la vida d’aquella nena. La Lena tenia vuit anys.

La porten morta, deien els veïns quan va arribar la notícia al poble. Les campanes del vell Monestir amb el seu plany pausat i profund, sonant a mort, en feren ressò. Les nenes i nens companys i amics d’escola, jocs i il·lusions, que en el poble tot és ú, esporuguits no gosaven a travessar l’alcova. A l’ample llit dels seus pares, sobre una vànova blanca de ganxet i vestida de Primera Comunió, descansava el cos de la Lena. Les mans creuades sobre el pit les tenia envoltades per un rosari de nacre acabat amb un petit crucifix de plata. La línia dels llavis, quasi imperceptible. Els cabells de color de blat madur, caient-li pel front li emmarcaven el rostre. Els ulls, aquells ulls negres tan expressius, closos per sempre a la llum. La van cobrir amb un vel de tul espargit amb margarides de botó groc. Blanca com la cera; freda com el marbre.
La gent que entrava a l’habitació parlava poc i en veu molt fluixa, com si tinguessin por de despertar-la. A crits, a crits havien de parlar, potser així… La mort fa dir coses sense sentit; fa agafar-se a la inconsciència fins que aquesta esdevé grotesca.
Un petó al front fou l’última carícia de la mare, mentre el pare restava emmudit, amagant les llàgrimes, en un racó de l’estança.

La caixa, blanca, la portaven quatre veïns poble amunt; passaren per la Clota on feia pocs dies la Lena jugava a cuit i amagar; la plaça de l’església amb les lloses del terra encara guixades amb el tres en ratlla. Al Raval les branques dels arbres sacsejades pel vent fuetejaven el terra com la corda de saltar quan les nenes cantaven al pasar la barca me dijo el barquero las niñas bonitas no pagan dinero… Un vell assegut al seu portal, fregant-se amb les mans els ulls cansats pels anys i plorosos avui, repetia: Si en el cel hi ha àngels segur que són com ella.
Dos ciris escampaven pels aires el seu olor de bresca i mel. Una corona de flors, el so trist de les campanes i la fina pluja que començava a caure com el plor de la natura unint-se al dol del poble era l’únic que s’emportava la Lena. Ella que estava feta d’alegria! En arribar al cementiri la baixaren a la tomba fonda i negre com un pou de silenci definitiu.

I després, què? Una llosa sense nom. Als cementiris si alguna cosa sobra són els noms. Els noms són només per als records i els records els mantenen els vius. Sobre la llosa tan sols una creu i un desig fet pregària: Descansi en Pau.

Pàgines possibles - DIÀLEG DE CONVENIÈNCIA

La solia veure quan, passejant, m’arribava als jardinets de Gràcia. Sempre entrecreuàvem uns mots. Però aquell dia...
–Què mestressa –vaig dir-li–, què tal la producció avui?
–Mira... –em contestà d’esma–. Poca cosa. Ahir va ploure. La gent no va venir i avui no hi ha producció. I si no hi ha producció no cobro, saps? –em va aclarir.
Com li agradava aquesta paraula tan poc encertada! La repetia sovint; crec que era per donar un toc de negoci pròsper a la seva feina.
–Escolta’m. –Em va assenyalar amb l’índex, i afegí–: Per tres-centes burilles, un euro! em paga el noi.
El noi era el seu fill.
–Deu ser difícil arreplegar tres-centes burilles, oi?
–No t’ho creguis. –Va agafar-ne una del terra i continuà–: Has de saber on les trobaràs. Si vas al passeig de Gràcia, és fàcil. Hi ha moltes botigues i despatxos. Surten a fumar al portal i quan se’n van les llencen a terra. Són llargues perquè com que xerren i xerren no tenen temps d’acabar la cigarreta.
–Bona reflexió –vaig dir-li–. Vostè se les sap totes, eh?
–No t’ho pensis. El difícil és prepara-les. Primer les haig d’escapçar per treure el bocí cremat. Desprès amb molta cura, trec el filtre. Amb molta cura, saps? –va remarcar– perquè el tabac de sota ja és bo. –Em va allargar una burilla.
–Mare meva!, però si és el que va més carregat de nicotina i substàncies tòxiques –vaig dir-li esparverada.
–Sí. –Amb to confidencial–: Però això, els que el compren no ho saben.
– Els que el compren? Què no són per al seu noi?
–No, home, no! El noi les desfà i les barreja. En fa uns paquetets de cinquanta grams. Els ven barats. També té paquetets de cent grams. Només pels amics del barri; no et pensis! Ells en fan cigarretes i apa! a fumar; i el govern que vagi dient... –acabà la dona.
La prohibició, la toxicitat, la brutícia, la salut aliena... tot se me’n va anar en orris davant d’aquesta tesi.
Vaig aixecar-me del banc i encara que per a ella un euro era molt euro, no vaig poder deixar de dir-li amb ràbia–: Què barata es ven la mort!
Just abans de creuar la Diagonal, la vaig mirar d’esquitllentes. Ella, ulls a terra, continuava cercant burilles.

NO AMICS, NO!

No amics, no! Ni s’ha mort, ni està malalt, ni s’ha adormit. Senzillament el bloc descansava. Descansava des de l’abril, que ja és descansar!
Jo el deixava, esperant espavilar-lo quan arribés la tardor; temps suau i tranquil, ple de panellets i castanyes, bolets, fulles vermelles i daurades que caient dels arbres dolçament, encatifen els corriols mostrant, amb el seu cromatisme, el poder màgic de la natura. Com li costa a aquesta tardor, climatològicament parlant, despertar-se! Així que he dit, prou! I ens hem posat el bloc i jo, atallant, a fer feina.

Aquesta setmana recomenço els meus estudis a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, la meva estimada escola. És el segon any de Narrativa que correspon al curs de Novel·la I. Serà molt interessant, no en tinc cap dubte i també sé que em sentiré repeuant; que necessitaré emparar-me fort amb els meus mestres i companys, fent camí poc a poc, amb docilitat, però amb el meu propi caràcter que tots coneixeu.

He preparat uns petits escrits amb el nom de Pàgines possibles que vaig escriure els curs passat tot donant llambregades ací i allà a fets viscuts o comptats, intuint o escodrinyant les mitges paraules fins endevinar els seus secrets; escrivint històries fetes entre realitats i ficcions que s’entrelliguen però mai donant cabuda a la mentida.

Vosaltres esteu aquí: aquesta és la meva força. Quantes vegades ja entrada la nit, davant d’un paper blanc, donant voltes i voltes a les lletres que es resistien a sortir, m’heu ajudat!

Aquest és el meu agraïment. Vagin doncs aquestes Pàgines possibles, per a tots vosaltres! Us segueixo estimant. Bona tardor!

Avui és diferent!

Benvolguts, fa temps que no escric en el bloc; això no vol dir que no pensi en vosaltres. Avui és un dia especial per a mi. El passat onze d’abril em van concedir un premi en la modalitat de prosa en català en els Jocs Florals de la Vila de Gràcia. Al concurs van participar més de dos-cents textos. Algú se’n va assabentar i em va dir que ho publiqués. És clar que sí! És una petita història que vaig fer com a treball a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Sou molts els amics que esteu seguint la meva trajectòria narrativa i us ho dec. Per tant, aquest trofeu el faig extensiu als que, ja sigui llegint i comentant o llegint i guardant les opinions al seu cor, esteu presents. Per això val la pena que ho gaudim junts.

Un record especial per l'Alfonsina Storni, poetessa i escriptora argentina del modernisme (1892-1938), a qui estimo en la memòria i tantes vegades m’ha inspirat.

El text que vaig presentar sota el pseudònim de Calipso és,


A LA COSTA DE FIGUEREIRO

Va arribar un capvespre de tardor, amb el cap cot, una petita maleta i el seu misteri. La brusa, blanca; la faldilla blau grisenca voleiava amb la brisa que venia de mar.
Caminava pels carrerons del poble silenciós on només se sentia la remor de les seves petjades i les persianes que s’entreobrien al finestrejar de les veïnes; caminava sense paraules, sense abraçades, cap a la casa del final del poble on s’encendrien els llums i fumejaria la xemeneia després de tants anys, en què ni els ocellots hi feien estada.
Cada matí baixava al poble, amb la mirada absent, a fer la petita compra del dia. Parlava poc, com si la seva vida pertanyés a un altre lloc, a un altre temps. Només quan es topava amb en Toñino, que somreia al veure-la, els ulls li brillaven com les seves sandàlies platejades.
Perquè haurà vingut al poble? Què és el que no la deixa plorar, ni gemegar, ni riure...? –comentaven les velles quan s’embarbollaven reunides, com una gran taca negra, a la plaça de l’església.
A la nit obria la finestra de l’alcova que donava al mar i fent un antic ritual alçava els braços al cel, com abraçant-lo, i poc a poc, sense voler arribar a cap lloc, ni a cap final, els replegava contra el seu pit. Baixava el cap. Tancava la finestra i apagava el llum.
És una bruixa! Està boja! Quin destí l’ha portada al poble? –remorejaven.
Però l’endemà al matí es toparia altra volta amb en Toñino i els seus ulls tornarien a brillar.
Una tarda, a l’hora baixa, s’arribà vora mar. Celebrà l’antic ritual acompanyada només del seu silenci i la lenta quietud de l’esquerda que li obria el cor. Els estels, damunt d’aquell cel tan pur, brillaven a l’aigua.
Quan l’endemà, al clarejar el dia, els pescadors baixaren a la platja, varen trobar, mig colgades per la sorra, dues sandàlies platejades.
La veu va córrer pel poble tan de pressa, com de pressa es reuniren, com una gran mosca negra, les velles del poble a la plaça de l’església. Xiuxiuejaven tot persignant-se.
–Ella tornarà –va dir en Toñino. I amb el seu somriure de sempre afegí–: Només ha anat a cercar els estels, que en la seva follia, veia brillar dins del mar. Els del cel estaven massa lluny.

Avui us convido...

El passat dia 9 de febrer ens va visitar a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès l’escriptora Sílvia Alcàntara autora de la novel•la Olor de Colònia. Tot un best seller. Recentment ha publicat La casa cantonera. La Sílvia Alcàntara és una persona d’una gran qualitat humana i molt propera. Va ser alumna de la nostra Escola d’Escriptura. TV3 va enregistrar aquesta visita que va passar als televidents el dissabte dia 12. Alguns ho veiéreu i d’altres em vau demanar si em podia fer amb una còpia. Avui, doncs, no us escric cap història. Avui, molt més important, us ofereixo entrar a classe amb mi; que conegueu a la Sílvia Alcàntara i que us animeu a escriure! És tot un plaer poder convidar-vos-hi.