Estimats, em reincorporo al bloc deixant-vos el record de l'última vesprada que vaig passar, aquest estiu, a la casa de la vall; aquell poblet -la meva petita Arcàdia- que molts coneixeu: Vallbona de les Monges. Lluny de vosaltres, físicament, sí, però molt a prop del cor, sempre. Ponent a la Plana de Lleida
La boira esfilagarsada
de roig -ponent,
escup el primer estel
de la vesprada.
La talaia del campanar
enfila l'últim so
que, creuant pel damunt
dels teulats,
esgarrapa de l'aire
els somnis dels infants,
adormits,
i els deixa caure
a la plaça
És nit d'estiu.
Carena enllà
els somnis juguen,
cada nit,
en el silenci fecund
de la Plana.
