Avui és diferent!

Benvolguts, fa temps que no escric en el bloc; això no vol dir que no pensi en vosaltres. Avui és un dia especial per a mi. El passat onze d’abril em van concedir un premi en la modalitat de prosa en català en els Jocs Florals de la Vila de Gràcia. Al concurs van participar més de dos-cents textos. Algú se’n va assabentar i em va dir que ho publiqués. És clar que sí! És una petita història que vaig fer com a treball a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Sou molts els amics que esteu seguint la meva trajectòria narrativa i us ho dec. Per tant, aquest trofeu el faig extensiu als que, ja sigui llegint i comentant o llegint i guardant les opinions al seu cor, esteu presents. Per això val la pena que ho gaudim junts.

Un record especial per l'Alfonsina Storni, poetessa i escriptora argentina del modernisme (1892-1938), a qui estimo en la memòria i tantes vegades m’ha inspirat.

El text que vaig presentar sota el pseudònim de Calipso és,


A LA COSTA DE FIGUEREIRO

Va arribar un capvespre de tardor, amb el cap cot, una petita maleta i el seu misteri. La brusa, blanca; la faldilla blau grisenca voleiava amb la brisa que venia de mar.
Caminava pels carrerons del poble silenciós on només se sentia la remor de les seves petjades i les persianes que s’entreobrien al finestrejar de les veïnes; caminava sense paraules, sense abraçades, cap a la casa del final del poble on s’encendrien els llums i fumejaria la xemeneia després de tants anys, en què ni els ocellots hi feien estada.
Cada matí baixava al poble, amb la mirada absent, a fer la petita compra del dia. Parlava poc, com si la seva vida pertanyés a un altre lloc, a un altre temps. Només quan es topava amb en Toñino, que somreia al veure-la, els ulls li brillaven com les seves sandàlies platejades.
Perquè haurà vingut al poble? Què és el que no la deixa plorar, ni gemegar, ni riure...? –comentaven les velles quan s’embarbollaven reunides, com una gran taca negra, a la plaça de l’església.
A la nit obria la finestra de l’alcova que donava al mar i fent un antic ritual alçava els braços al cel, com abraçant-lo, i poc a poc, sense voler arribar a cap lloc, ni a cap final, els replegava contra el seu pit. Baixava el cap. Tancava la finestra i apagava el llum.
És una bruixa! Està boja! Quin destí l’ha portada al poble? –remorejaven.
Però l’endemà al matí es toparia altra volta amb en Toñino i els seus ulls tornarien a brillar.
Una tarda, a l’hora baixa, s’arribà vora mar. Celebrà l’antic ritual acompanyada només del seu silenci i la lenta quietud de l’esquerda que li obria el cor. Els estels, damunt d’aquell cel tan pur, brillaven a l’aigua.
Quan l’endemà, al clarejar el dia, els pescadors baixaren a la platja, varen trobar, mig colgades per la sorra, dues sandàlies platejades.
La veu va córrer pel poble tan de pressa, com de pressa es reuniren, com una gran mosca negra, les velles del poble a la plaça de l’església. Xiuxiuejaven tot persignant-se.
–Ella tornarà –va dir en Toñino. I amb el seu somriure de sempre afegí–: Només ha anat a cercar els estels, que en la seva follia, veia brillar dins del mar. Els del cel estaven massa lluny.