Amics, benvinguts al bloc. Comencem una nova temporada... AMB IL·LUSIÓ! i encara que m’agrada inventar
històries i gaudeixo inventant històries, aquest estiu m’he deixat portar per la
mandra i també per la calor... i no n’he escrit cap, però tinc
història: La història d’un dia qualsevol de la meva vida.
Em llevo a les set
del matí. Davant d’una tassa de cafè amb llet, em desperto. La llum del dia
avança tímidament rosada per la banda de mar; groguenca, es va aclarint fins
esclatar en un sol enlluernador. Això si en fa, és clar! A les nou les campanes
de l’Església dels Josepets toquen a missa i jo començo a trastejar. Surto al
carrer.
–Bon dia! –li dic a
la noia peruana que enllesteix la neteja de la farmàcia del costat de casa.
–Muy pronto ha amanesido, pues, señora –em
contesta.
–Sí; la necessitat
obliga –li responc.
–Chao!
Jo també li dic chao! i tothom content. Segueixo amb el
meu itinerari. Avui toca tintoreria: Recollir pantalons. Deixar l’abric negre, recordar
que li treguin els botons abans de rentar-lo. Supermercat: Tomàquets, patates,
olis, llegums, galetes. Faig la compra. Torno a casa. Buido el cistell. Endreço
la compra. Miro dins de la nevera: Yogours, llet, carn, formatge, verdures;
falten ous. Vaig a buscar ous i pa. Torno a casa. Faig el dinar. Reviso els
correus electrònics, els contesto. Paro taula. A les dues i mitja dinem junts.
Tots tenen anècdotes per explicar o comentaris sobre la política actual o
altres situacions viscudes al matí. Fa dos dies eren uns nanos i ara els veig
tant segurs encetant converses, donant opinions amb lògica, amb coherència;
respectant els diferents criteris i defensant amb raonaments les seves
propostes. És una estona agradable però no és la meva estona. Aquesta comença
quan passo a la saleta d’estar a prendre el cafè. Llavors entro en la meva
Arcàdia. Aquest petit Edèn que tinc destinat a la terra. Un lloc tranquil i
senzill; de parets blanques, mobles clars i cortines de cretona florejada, on
puc escoltar música o endormiscar-me sense que cap soroll ho interfereixi. La
tarda m’empeny i surto al carrer:
Recollir nens a l’escola. Portar nens a música. Recollir nens de música. Deixar
nens a casa. Reunió a les nou. Sopar.
I demà tornaré a
néixer: Despertador. Dutxa. Cafè amb llet. Diari. Compra. Dinar. Cafè. Música.
Nens. Sopar.
A la nit em ficaré
al llit i, volent imposar-me, agafaré un llibre que no arribaré a obrir; la son
m’atraparà primer. L’endemà, el pa meu de cada dia que, encara que a ritme
trepidant, sempre és pa blanc i tou i que sigui per molts dies, si no és
demanar massa.
Sempre és així? em
direu incrèduls. No, home, no! Els dissabtes i diumenges faig festa.
