dijous, 27 d’octubre del 2011

Pàgines possibles - SENSE NOM

16 de juliol de 1955. Dia de la Mare de Déu del Carme. A la sortida de missa amb un dolor abdominal que la recargolava, vòmits continuats i febre alta, la van ingressar a l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida. El diagnòstic va ser apendicitis aguda. Durant tres dies les agulles del rellotge anaven trepitjant les esperances de pares i familiars. Al quart dia una peritonitis va donar pas a la parca que, sense cap respecte, segà el fil de la vida d’aquella nena. La Lena tenia vuit anys.

La porten morta, deien els veïns quan va arribar la notícia al poble. Les campanes del vell Monestir amb el seu plany pausat i profund, sonant a mort, en feren ressò. Les nenes i nens companys i amics d’escola, jocs i il·lusions, que en el poble tot és ú, esporuguits no gosaven a travessar l’alcova. A l’ample llit dels seus pares, sobre una vànova blanca de ganxet i vestida de Primera Comunió, descansava el cos de la Lena. Les mans creuades sobre el pit les tenia envoltades per un rosari de nacre acabat amb un petit crucifix de plata. La línia dels llavis, quasi imperceptible. Els cabells de color de blat madur, caient-li pel front li emmarcaven el rostre. Els ulls, aquells ulls negres tan expressius, closos per sempre a la llum. La van cobrir amb un vel de tul espargit amb margarides de botó groc. Blanca com la cera; freda com el marbre.
La gent que entrava a l’habitació parlava poc i en veu molt fluixa, com si tinguessin por de despertar-la. A crits, a crits havien de parlar, potser així… La mort fa dir coses sense sentit; fa agafar-se a la inconsciència fins que aquesta esdevé grotesca.
Un petó al front fou l’última carícia de la mare, mentre el pare restava emmudit, amagant les llàgrimes, en un racó de l’estança.

La caixa, blanca, la portaven quatre veïns poble amunt; passaren per la Clota on feia pocs dies la Lena jugava a cuit i amagar; la plaça de l’església amb les lloses del terra encara guixades amb el tres en ratlla. Al Raval les branques dels arbres sacsejades pel vent fuetejaven el terra com la corda de saltar quan les nenes cantaven al pasar la barca me dijo el barquero las niñas bonitas no pagan dinero… Un vell assegut al seu portal, fregant-se amb les mans els ulls cansats pels anys i plorosos avui, repetia: Si en el cel hi ha àngels segur que són com ella.
Dos ciris escampaven pels aires el seu olor de bresca i mel. Una corona de flors, el so trist de les campanes i la fina pluja que començava a caure com el plor de la natura unint-se al dol del poble era l’únic que s’emportava la Lena. Ella que estava feta d’alegria! En arribar al cementiri la baixaren a la tomba fonda i negre com un pou de silenci definitiu.

I després, què? Una llosa sense nom. Als cementiris si alguna cosa sobra són els noms. Els noms són només per als records i els records els mantenen els vius. Sobre la llosa tan sols una creu i un desig fet pregària: Descansi en Pau.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Pàgines possibles - DIÀLEG DE CONVENIÈNCIA

La solia veure quan, passejant, m’arribava als jardinets de Gràcia. Sempre entrecreuàvem uns mots. Però aquell dia...
–Què mestressa –vaig dir-li–, què tal la producció avui?
–Mira... –em contestà d’esma–. Poca cosa. Ahir va ploure. La gent no va venir i avui no hi ha producció. I si no hi ha producció no cobro, saps? –em va aclarir.
Com li agradava aquesta paraula tan poc encertada! La repetia sovint; crec que era per donar un toc de negoci pròsper a la seva feina.
–Escolta’m. –Em va assenyalar amb l’índex, i afegí–: Per tres-centes burilles, un euro! em paga el noi.
El noi era el seu fill.
–Deu ser difícil arreplegar tres-centes burilles, oi?
–No t’ho creguis. –Va agafar-ne una del terra i continuà–: Has de saber on les trobaràs. Si vas al passeig de Gràcia, és fàcil. Hi ha moltes botigues i despatxos. Surten a fumar al portal i quan se’n van les llencen a terra. Són llargues perquè com que xerren i xerren no tenen temps d’acabar la cigarreta.
–Bona reflexió –vaig dir-li–. Vostè se les sap totes, eh?
–No t’ho pensis. El difícil és prepara-les. Primer les haig d’escapçar per treure el bocí cremat. Desprès amb molta cura, trec el filtre. Amb molta cura, saps? –va remarcar– perquè el tabac de sota ja és bo. –Em va allargar una burilla.
–Mare meva!, però si és el que va més carregat de nicotina i substàncies tòxiques –vaig dir-li esparverada.
–Sí. –Amb to confidencial–: Però això, els que el compren no ho saben.
– Els que el compren? Què no són per al seu noi?
–No, home, no! El noi les desfà i les barreja. En fa uns paquetets de cinquanta grams. Els ven barats. També té paquetets de cent grams. Només pels amics del barri; no et pensis! Ells en fan cigarretes i apa! a fumar; i el govern que vagi dient... –acabà la dona.
La prohibició, la toxicitat, la brutícia, la salut aliena... tot se me’n va anar en orris davant d’aquesta tesi.
Vaig aixecar-me del banc i encara que per a ella un euro era molt euro, no vaig poder deixar de dir-li amb ràbia–: Què barata es ven la mort!
Just abans de creuar la Diagonal, la vaig mirar d’esquitllentes. Ella, ulls a terra, continuava cercant burilles.

dijous, 13 d’octubre del 2011

NO AMICS, NO!

No amics, no! Ni s’ha mort, ni està malalt, ni s’ha adormit. Senzillament el bloc descansava. Descansava des de l’abril, que ja és descansar!
Jo el deixava, esperant espavilar-lo quan arribés la tardor; temps suau i tranquil, ple de panellets i castanyes, bolets, fulles vermelles i daurades que caient dels arbres dolçament, encatifen els corriols mostrant, amb el seu cromatisme, el poder màgic de la natura. Com li costa a aquesta tardor, climatològicament parlant, despertar-se! Així que he dit, prou! I ens hem posat el bloc i jo, atallant, a fer feina.

Aquesta setmana recomenço els meus estudis a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, la meva estimada escola. És el segon any de Narrativa que correspon al curs de Novel·la I. Serà molt interessant, no en tinc cap dubte i també sé que em sentiré repeuant; que necessitaré emparar-me fort amb els meus mestres i companys, fent camí poc a poc, amb docilitat, però amb el meu propi caràcter que tots coneixeu.

He preparat uns petits escrits amb el nom de Pàgines possibles que vaig escriure els curs passat tot donant llambregades ací i allà a fets viscuts o comptats, intuint o escodrinyant les mitges paraules fins endevinar els seus secrets; escrivint històries fetes entre realitats i ficcions que s’entrelliguen però mai donant cabuda a la mentida.

Vosaltres esteu aquí: aquesta és la meva força. Quantes vegades ja entrada la nit, davant d’un paper blanc, donant voltes i voltes a les lletres que es resistien a sortir, m’heu ajudat!

Aquest és el meu agraïment. Vagin doncs aquestes Pàgines possibles, per a tots vosaltres! Us segueixo estimant. Bona tardor!