16 de juliol de 1955. Dia de la Mare de Déu del Carme. A la sortida de missa amb un dolor abdominal que la recargolava, vòmits continuats i febre alta, la van ingressar a l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida. El diagnòstic va ser apendicitis aguda. Durant tres dies les agulles del rellotge anaven trepitjant les esperances de pares i familiars. Al quart dia una peritonitis va donar pas a la parca que, sense cap respecte, segà el fil de la vida d’aquella nena. La Lena tenia vuit anys.La porten morta, deien els veïns quan va arribar la notícia al poble. Les campanes del vell Monestir amb el seu plany pausat i profund, sonant a mort, en feren ressò. Les nenes i nens companys i amics d’escola, jocs i il·lusions, que en el poble tot és ú, esporuguits no gosaven a travessar l’alcova. A l’ample llit dels seus pares, sobre una vànova blanca de ganxet i vestida de Primera Comunió, descansava el cos de la Lena. Les mans creuades sobre el pit les tenia envoltades per un rosari de nacre acabat amb un petit crucifix de plata. La línia dels llavis, quasi imperceptible. Els cabells de color de blat madur, caient-li pel front li emmarcaven el rostre. Els ulls, aquells ulls negres tan expressius, closos per sempre a la llum. La van cobrir amb un vel de tul espargit amb margarides de botó groc. Blanca com la cera; freda com el marbre.
La gent que entrava a l’habitació parlava poc i en veu molt fluixa, com si tinguessin por de despertar-la. A crits, a crits havien de parlar, potser així… La mort fa dir coses sense sentit; fa agafar-se a la inconsciència fins que aquesta esdevé grotesca.
Un petó al front fou l’última carícia de la mare, mentre el pare restava emmudit, amagant les llàgrimes, en un racó de l’estança.
La caixa, blanca, la portaven quatre veïns poble amunt; passaren per la Clota on feia pocs dies la Lena jugava a cuit i amagar; la plaça de l’església amb les lloses del terra encara guixades amb el tres en ratlla. Al Raval les branques dels arbres sacsejades pel vent fuetejaven el terra com la corda de saltar quan les nenes cantaven al pasar la barca me dijo el barquero las niñas bonitas no pagan dinero… Un vell assegut al seu portal, fregant-se amb les mans els ulls cansats pels anys i plorosos avui, repetia: Si en el cel hi ha àngels segur que són com ella.
Dos ciris escampaven pels aires el seu olor de bresca i mel. Una corona de flors, el so trist de les campanes i la fina pluja que començava a caure com el plor de la natura unint-se al dol del poble era l’únic que s’emportava la Lena. Ella que estava feta d’alegria! En arribar al cementiri la baixaren a la tomba fonda i negre com un pou de silenci definitiu.
I després, què? Una llosa sense nom. Als cementiris si alguna cosa sobra són els noms. Els noms són només per als records i els records els mantenen els vius. Sobre la llosa tan sols una creu i un desig fet pregària: Descansi en Pau.
