Cada any celebrem
el Nadal a Barcelona, amb la família. És tradició: la missa del pollet, el sopà
de la nit de vetlla, la inauguració del Pessebre i cantar nadales fins que als
meus nets l’Ignasi i la Clara, els hi pampalluguegen els ulls. És l’hora. Apa,
a casa i a dormir!
No
passa així per Reis. Per Reis marxem a la Vall Bona. Un poble petit i amb poca
gent. Això, el fred i el fum de les xemeneies el fa, encara, més nadalenc.
Els Reis que
passen per la Vall Bona, són els REIS; així, amb majúscules, perquè són ells
per ells mateixos; no porten seguici de carrosses plenes de paquets llampants,
ni capses que sobresurten dels carruatges com si tinguessin presa de fugir-ne. No porten dansarines amb
mini vestits platejats i botes fins els genolls plenes de pailletes i que al seu pas, de tan en tan, apareix ara un Rei, ara
un altre i més lluny un tercer, amb cara de avorrits, amb una munió de patges i
patgeses (si és que es diu així) tirant caramels a dojo. Sí, la cavalcada a les
ciutats és un espectacle lluït i curiós, cert; però els Reis de la Vall Bona
són els REIS.
Aquest any han
tingut un petit problema. Quan van començar a pujar la collada, al sortir de
Montblanc, els pobres camells relliscaven amb el gel de la carretera; van haver
de deixar-los i esperar que una carrossa improvisada anés a recollir als Mags.
Es van retardar un xic, els bons Reis, però el poble sap esperar i algú va
tenir l’ocurrència de començar a cantar: “Els Reis de l’Orient porten coses,
porten coses...” Els nens s’hi van agafar de seguida fins que es va sentir un
petard, un tro gegant, que anunciava l’arribada dels Mags. Tots, cap al Raval!
I, així, mentre pujàvem el carrer costerut per fer drecera, la Clara,
agafant-me de la mà em digué:
–Àvia, el Rei
Negre, en què parla?
Jo, amb l’alè
tallat pel fred li vaig contestar:
–Mira, nena, ara
quan el vegis li ho preguntes a ell mateix.
El
tractor-carrossa, folrat amb vellut i llaços, avançava lentament. Els caramels
els tiraven els mateixos Reis. Fixeu-vos bé l’honor que ens feien! El Blanc,
per ser el més vellet, anava assegut saludant amb la mà, mentre que el Ros i el
Negre, al compàs de la música i el sotragueig del vehicle, mig ballaven, mig
trotaven i se’n sortien com podien. Eren un Reis festius, propers als nens, i
que aprofitaven amb els caramels allò de “tirar i encertar” avivavant més la
gresca.
Després de retre homenatge
al Convent, intercanviar els regals entre els Mags i les monges, i el traguet de vi dolç a
què ens convidaren, bona nit que Déu ens do, i tots a dormir.
En arribar a casa
la Clara em diu:
–Àvia, ja li ho he
preguntat.
–El què? –jo,
despistada.
–Quan he estat al
seu costat li he dit: Rei, tu en què parles? I ell m’ha dit: Jamalají,
jamalajà, jà. Jo no l’he entès però ell a mi sí perquè ho he notat i li he dit
també que he demanat el joc de Xuxilàndia i que marxi la crisi. Llavors ell
m’ha contestat: Jà, jà! Veus, m’ha entès.
L’endemà vam
matinejar com mai. Tots a veure què havien deixat els Reis. Allò era Xauxa. Tot
el que havíem demanat! Tot? Cap referència a la crisi. És que la crisi no té
cara? No va dins d’una capseta daurada que digui: “Remei contra la crisi”? La
Clara estava decebuda. Buscant bé vam trobar, amagada sota el coixí d’una
butaca, una carta que deia: “Per la Clara, de part del Rei Negre: Estimada Clara, he fet cas de la teva
petició. Nosaltres podem ajudar, però la crisi pertany a altres reis i altres
poderosos d’aquest món. La crisi està feta de carbó del de veritat, no del
dolç, i de sacs plens de pedres que fan mal quan es llencen. Portarem, més
enllà de l’Orient, el teu desig al Portal de Betlem del Cel, segur que el Nen
Jesús ens ajudarà a arreglar-ho. Demana-li
també tu cada dia. Estima als pares. Estima tothom. Estima als Mags i
sobretot al Negre. Baltasar, rei.
La Clara va
dir-me, contenta:
–Veus, àvia, com em va
entendre. Em sembla que el Rei Negre serà el meu preferit!
Que per molts
anys, Clara!
