Va ser aquella tarda d’agost a Granada. Asseguda als
graons d’entrada a la Capella Reial, una gitana de pell morena, brusa negra i
faldilla amb llunes blanques, brandint el braç i allargant-me la mà, em va
oferir una branqueta de romaní florit.
−Anda,
cógela mi arma, que trae suerte!
Jo, apartant-me, li vaig dir que no, que no creia
en aquestes coses. Com si les meves paraules portessin un iman enganxat, es va
aixecar i seguint-me, tornava:
−Toma esa
ramita floresia, guapa, que te trae la suerte!
Empipada per la insistència em vaig girar per
dir-li:
−Escolti, que jo no sóc una "guiri", que
sóc del país. No m’embadoqui! Ja està bé, dona!
Carrer amunt i creuant la Gran Via, vaig enfilar
cap a la Plaza Nueva. Feia calor i en una gelateria vaig demanar un gelat de llima.
Quan vaig sortir, ai carat!, la gitana estava dempeus a la porta, esperant-me.
Em digué seriosament:
−Anda, mi
arma, toma el romero que te ofrese la reina caló.
Vaja! Ara resultava que era una reina caló. Perquè
callés d’una vegada i perquè tot allò s’estava convertint en un espectacle, em
vaig emportar, previ pagament de dos euros, la branqueta de romaní dels nassos.
Més cara que el gelat, em va costar la broma! Tirant cap a la Carrera del Darro,
allà on diu el poeta que el rio dormido
baja, en una paradeta a la vorera de la Cuesta de Gomárez, un gitano venia
manyocs secs de Roses de Jericó. Dins d’un bol d’aigua, una havia retornat a la
vida, oberta del tot. Quina meravella! Com la cua d’un paó reial, lluïa les
tonalitats de tots el verds, des del suau i tendre botó del centre, seguit d’un
maragda brillant i l'última rotllana era d’un verd-blavós que envejaria la
mateixa molsa. Fantàstic! No em vaig fer pregar aquesta vegada i vaig
comprar-li un manyoc. Al punt d’anar-me, el gitano es va fixar en la branqueta
de romaní que portava fermada amb una agulla, al jersei. Em va preguntar si me l’havia
donada la gitana de la Capella Reial. Home, donada, donada, doncs.. no! Dos
eurets em va costar la floreta! Però li vaig fer que sí amb el cap. Llavors,
ell, aixecant-se de la cadira de boga es va treure el barret amb respecte i em
va dir:
−Tu sabrás
de la suerte, mushasha!
Em va semblar estrany tot aquell teatre. No n’hi
havia per tant! Els gitanos la saben llarga... Tot això són superxeries i jo no
crec en aquests engalipaments.
Donant la volta vaig seguir pujant pel Paseo de los tristes. Com que no havia d’acomiadar
cap difunt ni volia, al final del puig de la Sabica, trobar-me amb el
cementiri, vaig girar enrere cap al Albaicín on els meus amfitrions, que hi
passaven l’estiu, em tenien reservada una sorpresa. Aquella nit veuríem un
espectacle de flamenc en Los Tarantos, una autèntica Zambra del Sacromonte o Sacramonte com diuen els del barri. Oh, Déu!
Barreja de cultures àrab, jueva, cristiana. Guitarra,
cante, toque, baile, poesia... En aquell moment Lorca i Falla van ressonar dins
meu amb el seu art flamenc, El Romancero
gitano i El amor brujo.
Tots aquests pensaments i anhels van afectar tan
positivament el meu estat d’ànim que abraçant d’alegria a la meva amiga i amfitriona,
només li preguntava a quina hora sortiríem. El seu home, Don Manuel de las
Heras y Hernández, Notari a Granada -Manolo a seques per a la família- va
contestar, ara mateix si voleu. Em va sortir un sí molt llarg i amb moltes
admiracions darrere.
A l’hora de la fresca, després de la migdiada,
quan el sol va començar a caure, varem sortir gaudint de l’aire que de tant en
tant baixava de Sierra Nevada.
Sacromonte! Tenia ganes de trepitjar aquell barri
situat entre les muntanyes i la terra baixa o Vega, com diuen allà, i el riu que
voreja el vell camí de Guadix. Volia veure, encara que per un instant, el
terreny sec artitzat d’atzavares de pues rígides i el mosaic vermellós i groguenc,
on les pales de les figueres de moro, cobertes amb grups d’espines, guarden zelosament
aquelles flors que esdevindran dolços fruits.
Volia atalaiar, al fons, les torres de l'Alhambra
a un costat, les casetes blanques del Albaicín a l’altre i el verd als peus de
les fresques aigües del Darro. Les coves, escarbotades en els tossals
vermellosos les deixaríem per a la nit. La nit màgica que, quan s’encenen els
farolets omplint de suau llum els barrancs, ondulant, formen carrers amb olors
de clavells i geranis. Aquella nit deixaria que sortís del pou dels silencis,
aquell petit "geni" que portava en un racó ignorat del meu cos i que
tant vibrava pel so d’algun fandango amb el moviment viu del compàs de 6/8.
Sacromonte! El barri més granadí de Granada, i
sentir-me transportada amb la copla de Miguel de Unamuno:
Allà van mis cantares
por encima de los montes,
por encima de los mares,
¡Gitanos del Sacramonte!
Un arpejar de guitarra va trencar l’aire mentre jo, amb
un got de rebujillo a la mà, escodrinyava
aquell lloc com si fos l’ultima vegada
que el pogués veure. La cueva,
emblanquinada de cal; parets revestides amb atuells de coure; plats perfilats i
esmaltats al foc segons antigues fórmules àrabs, i les canastres de vímet
curulles d’herbes oloroses: menta, orenga, sajulida, convertien aquell racó de
la sala en un reliquiari. Cadires recolzades contra la paret envoltaven l’espai
central convertit per una nit en temple del flamenc. Suaument s’arranca un palmero que, aguantant el ritme, coreja
al cantaor que es deixa anar per fandangos.
Tots feiem cara de badocs, quan de darrere d’una cortina surt la bailaora de torn. Vestit de faralaes vermell, mantoncillo de serrells llargs, coleta recollida al clatell... El
seu ball, temperat al principi, pren cos. Es contorsiona. Zapatea amb els olés dels palmeros:
Olé la grasia! olé el arte!... i ella
posant tota la força de la seva procedència gitana, desplega la coleta, es
descabella, fimbreja el cos com una palmera fuetejada pel vent. I d’allà, dins
d’aquella barreja de volants, cabells esperrucats tapant-li mitja cara, i taconeo, en surt... ai carat! la gitana
de la Capella Reial. No pot ser, no pot ser, em dic. M’amago darrere el perfil
de l’esquena de la meva amiga. La gitana amb el cos serpentejant passa dues
voltes rondant la sala. A la tercera es planta davant meu i fent un exaltat zapateado em clava la mirada. Una mirada
altiva. Creua el dit índex amb el polze de la mà dreta i, fent un gargot que,
amb benevolència, podria ser una creu, se’ls apropa als llavis i els hi espeta
un petó, mentre amb la veu ronca farfalleja
unes paraules en caló que, per suposat, no vaig entendre. Ara m’està maleint,
vaig pensar. En acabar el ball, la gitana, amb la seva bata de cola serpentejant, es va endinsar a la cova. Surten més rebujitos i pescaitos fritos i tots a ballar per sevillanes. Jo, no! Jo no en
sé! L’amfitriona m’estira del braç, jo estiro un pescaito i, ale!, al centre a ballar. Déu meu!... i jo que només sé
dos passos dels quatre que tenen les sevillanes, a ballar i olé i més olé i el cantaor que no
parava i la guitarra amb un rasgueo
exultant. Olé!
Quan es va acabar aquella orgia, silenci. Tots a
les cadires. Al mig d’aquell amfiteatre, una guitarra murmurava uns acords,
mentre que, amb sentiment, un jove cantaor
declamava una poesia de Pemàn:
Un misterio que se esconde,
una canción que se va...
Rumor de fuentes lejanas
fugas de sombra en la cal;
enredo de calles ondas
sin principio ni final...
Tot em trontollava. Granada és així. Granada és
això.
A finals de setembre, ja a Barcelona, vaig rebre
una trucada telefònica que em va sobresaltar. El meu advocat em comunicava la
mort d’una parenta llunyana, una tia conca que jo a penes recordava, i m’urgia
a passar l’endemà mateix per la notaria Anglada I Ribot Associats. La meva
sorpresa va ser gran quan el Notari, després d’unes puntualitzacions legals,
m’informava que aquella parenta em deixava hereva universal de tots els seus
bens.
La branqueta de romaní?
Que no! Que no hi crec en aquestes tonteries,
carat!, repetia el meu interior cada vegada amb veu més fluixa.
Ull! Si alguna vegada aneu a Granada i us
ofereixen una branqueta de romaní, mireu, no sé com dir-vos-ho, però...
agafeu-la!
