La Marta va tancar la porta del seu pis. Abans havia revisat la bossa: cartera, claus, mòbil, targeta del bus…i hi era tot. Entrà a l’ascensor animada perquè aquella tarda suau de tardor li permetria anar, tot passejant per la Rambla, fins l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu. Tenia temps de sobres. Portava els deures fets i estava de bon humor. Va prémer el botó de baixada. Tot d’una, entre el primer pis i el principal l’ascensor es parà bruscament. L’hi va fer un ai el cor. Es va dir: “No passa res! Serà un moment. Deu haver estat per les obres del carrer"; però el temps anava corrent i allò no es movia ni amunt ni avall. El seu instint de supervivència li repetia que no passava res. Amb un moviment mecànic va buscar les claus dins la bossa, però, per què carai volia les claus, si estava tancada entre quatre parets?. Trucaria el timbre d’alarma; algú de l’escala ho sentiria. Ring i, ring i, ring…i, res!. Va repassar mentalment els pisos començant per l’àtic: la Mercè, no, ella no podia ser-hi; havia marxat el cap de setmana, amb unes amigues, a Londres. Potser la Lupe, oh!, ella havia anat uns dies a casa de la seva filla. La del segon primera, la Carla, impossible; era amb el seu gos, a la casa de la Cerdanya. Al despatx de l’entresol no hi havia ningú; el divendres a la tarda no treballaven. En aquell moment va ser plenament conscient de la realitat. I la seva realitat era que estava sola, tancada en una caixa d’acer, sense ventilació aparent. Passava els dits per les ranures de les parets per sentir per on podia entrar un bri d’aire; cap escletxeta; cap forat. El cor li bategava amb força. “No passa res!”, –anava repetint-se. “Haig de respirar lentament”. Però la sensació d’ofec era cada vegada més forta, la suor més freda. Començava a tenir por de la por. Estava entrant en el cercle viciós del pànic que s’estén amb rapidesa i porta al descontrol, a tenir la sensació d’una mort imminent, i la necessitat urgent d’escapar. El cor se li plegava. Havia de dominar-se. Es pessigava els braços amb força per reaccionar; el formigueig dels dits, les tremolors i la sensació de nàusees eren cada vegada més fortes. El mòbil! Podia trucar des del mòbil! Portava el mòbil! “Que tonta sóc”, –va dir. Només li sortia la trucada d’emergència. Va marcar el número.– Estic atrapada a l’ascensor. Vinguin de seguida; em falta aire; si us plau...
–Té llum?, –va dir la veu des de l’altre costat del telèfon.
–Sí que hi ha llum. –Mira que preguntar-me si hi ha llum...
– Doni’m la adreça i el seu nom.
– Vol també el número del mòbil? –Innocent, vaig preguntar.
– No fa falta. Ja m’ha quedat registrat al trucar vostè
Li respongué tot allò que li demanava, més el DNI, i crec que fins i tot el número de sabates que calçava. Ah! i també el codi postal que, amb els nervis, li donà malament.
–Tranquil•litzi’s, ara vindran els bombers.
Ella es va asseure al terra de l’ascensor amb les cames encongides, en posició fetal. No volia gastar aire. Posava tota l’atenció que podia per si sentia cap remor. Escoltava aguantant la respiració tant com podia, però dins d’aquell taüt no hi arribava cap so.
Tot d’una, va notar una sotragada i la llum s’apagà. Es va encendre de nou. Una veu llunyana deia:
–Senyora, es troba bé?
A la Marta no li sortien les paraules. Tenia la boca pastosa i la llengua seca:
–Sí, sí. Estic aquí. Ràpid, si us plau
–Tranquil•litzi’s. Ja pugem”.
Quan varen obrir les portes, la Marta va sortir espiritada i llançà els braços al primer bomber que es va trobar davant; el va estrènyer tan com va poder i va arrencar a plorar com una Magdalena. Ell li va donar uns copets a l’esquena –com acostumen a fer els homes quan se saluden– per tranquil•litzar-la. Llavors, la Marta, es va girar cap al segon bomber i només va encertar agafar la cara d’aquell bon home amb les mans i, tot donant-li les gràcies, va fer-li un petó a cada galta.
Tots tres es varen emocionar. Així li va semblar a la Marta. I quan li deien “vostè està bé?”, ella anava repetint: “I tant, només necessito respirar aire”. Es desfeia donant les gràcies i ells repetien: “És la nostra feina, senyora; la qüestió és que vostè es trobi bé”. Li feren signar uns papers per la gestió, i ella va pensar per un instant que la vocació del bomber era ben semblant a la del metge. És la nostra feina sí, però quan pots alleugerir un patiment o salvar una vida... és molt més que complir amb una feina, es va dir ella.
A la sortida, encara tremolant de cames, va agafar un taxi per anar a l’Escola. En arribar-hi es dirigí directament al bar i es va deixar caure a un sofà del racó destinat als jocs de taula. Va tancar els ulls com per allunyar-se una mica més del malson passat i exhausta decidí no entrar a classe. A les butaques del costat, dues senyores conversaven. Varen encetar un diàleg que la Marta sentia sense escoltar.
–Aquestes butaques són còmodes –va dir l’una.
–Sí; són còmodes –li contestà l’altra.
–Són còmodes perquè són baixes –li aclarí la primera.
–Les altes no són tan còmodes perquè són altes?
–No. No ho són, senzillament perquè no són tan còmodes –reafirmà l’una.
–Veig que en falten de les més còmodes, on són?
–Són a la sala de música pel concert del dissabte.
–Ah, és clar, si són mes còmodes!.. –concedí la segona amb benvolença.
La primera va replicar:
–Si, però són més baixes i no ho veurem tan bé. Saps, dissabte vaig a dinar a casa de l’Elvira i amb lo xerraire que és... ja estic angoixada només de pensar que, si no arribo un quart d’hora abans de que comenci el concert, no podré seure a la segona cadira de la tercera fila que és la que a mi m’agrada. Et juro que això m’angoixa! Apa, adéu, me’n vaig al ordinador.
Com si li haguessin donat una clatellada, la Marta va revifar i gairebé se li escapà una paraulota amb veu alta. Davant d’aquelles “angoixes”, el mal tràngol a l’ascensor era tota una bajanada.
Encara acabarem confonent els plats amb les olles!
