Pàgines possibles - EL PA MEU DE CADA DIA...

Amics, benvinguts al bloc. Comencem una nova temporada... AMB IL·LUSIÓ! i encara que m’agrada inventar històries i gaudeixo inventant històries, aquest estiu m’he deixat portar per la mandra i també per la calor... i no n’he escrit cap, però tinc història: La història d’un dia qualsevol de la meva vida.

Em llevo a les set del matí. Davant d’una tassa de cafè amb llet, em desperto. La llum del dia avança tímidament rosada per la banda de mar; groguenca, es va aclarint fins esclatar en un sol enlluernador. Això si en fa, és clar! A les nou les campanes de l’Església dels Josepets toquen a missa i jo començo a trastejar. Surto al carrer.

–Bon dia! –li dic a la noia peruana que enllesteix la neteja de la farmàcia del costat de casa.

–Muy pronto ha amanesido, pues, señora –em contesta.

–Sí; la necessitat obliga –li responc.

–Chao!

Jo també li dic chao! i tothom content. Segueixo amb el meu itinerari. Avui toca tintoreria: Recollir pantalons. Deixar l’abric negre, recordar que li treguin els botons abans de rentar-lo. Supermercat: Tomàquets, patates, olis, llegums, galetes. Faig la compra. Torno a casa. Buido el cistell. Endreço la compra. Miro dins de la nevera: Yogours, llet, carn, formatge, verdures; falten ous. Vaig a buscar ous i pa. Torno a casa. Faig el dinar. Reviso els correus electrònics, els contesto. Paro taula. A les dues i mitja dinem junts. Tots tenen anècdotes per explicar o comentaris sobre la política actual o altres situacions viscudes al matí. Fa dos dies eren uns nanos i ara els veig tant segurs encetant converses, donant opinions amb lògica, amb coherència; respectant els diferents criteris i defensant amb raonaments les seves propostes. És una estona agradable però no és la meva estona. Aquesta comença quan passo a la saleta d’estar a prendre el cafè. Llavors entro en la meva Arcàdia. Aquest petit Edèn que tinc destinat a la terra. Un lloc tranquil i senzill; de parets blanques, mobles clars i cortines de cretona florejada, on puc escoltar música o endormiscar-me sense que cap soroll ho interfereixi. La tarda m’empeny  i surto al carrer: Recollir nens a l’escola. Portar nens a música. Recollir nens de música. Deixar nens a casa. Reunió a les nou. Sopar.

I demà tornaré a néixer: Despertador. Dutxa. Cafè amb llet. Diari. Compra. Dinar. Cafè. Música. Nens. Sopar.

A la nit em ficaré al llit i, volent imposar-me, agafaré un llibre que no arribaré a obrir; la son m’atraparà primer. L’endemà, el pa meu de cada dia que, encara que a ritme trepidant, sempre és pa blanc i tou i que sigui per molts dies, si no és demanar massa.

Sempre és així? em direu incrèduls. No, home, no! Els dissabtes i diumenges faig festa.

Pàgines possibles - Pata, peta, pita, pota i... tant se val!

El marit de la Roser, en Tomeu, va saltar del llit tapant-se amb una punta de llençol el sexe que, tot i amb l’ensurt, continuava erèctil com el pal d’un veler, mentre deia a la seva dona que allò que veia no era pas el que ella creia.

La Roser no va fer cap drama. Sabia del seu home que més d’una dotzena de putes de Babilònia el tenien enlluernat. Pobre Tomeu, havia begut oli! La dona traspassà la porta i li esclafà:

–Seràs bandarra? Ja m’ho havien dit però ara ho veig amb els meus propis ulls. I calla, d’una vegada! No t’enredis més. Ni cert, ni no cert. El que veig, veig, i ja en tinc prou. Mira quina fila fas! Amb aquest llençol vols amagar les teves vergonyes? Ara sí que t’he enxampat. Aparta’t! I tu, mosca morta, que hi fas aquí dins del llit arrugada com un cuc? Et pensaves que no et descobriria sota el llençol?

D’una revolada baixà de l'altell de l’armari una maleta, la va obrir i, vinga! jerseis, mitjons, pantalons, cinturons, mocadors... tot dintre!

–Ja t’espavilaràs! Apa, valent; oi que aquesta fulana t’alegra la vida? doncs que també et renti els calçotets. Fora tots dos! Escales avall, ara mateix, us vull.

La Roser respirà tranquil·la. Va agafar el telèfon:

–Andreu, m’alegra trobar-te. Vine aviat! Què? Que què és aquest sorollet? Ja has oblidat els nostres whisky on the rocks, combinat amb algunes cosetes que també t’agraden? Tonto...! Andreuet, no tardis. Et desitjo! No; no et preocupis. Els he fotut fora de casa i el pájaro d’en Tomeu trigarà dies a tornar. T’estimo!

Pàgines possibles - NI AMB ALL, NI AMB PEBRE

M’avorreixo. Fa massa temps que estic en aquest banc del vestíbul de l’estació, passejant la mirada entre la gent que entra, surt, i passa amunt i avall davant dels meus ulls que tot ho miren i no es fixen en res.

Una dona s’asseu al banc del davant meu, repenja la bossa bandolera en ell i es posa a llegir el diari. Un adult jove ve a seure al seu costat. Em crida l’atenció. Vesteix jersei de canalé amb coll alt, pantalons texans i caçadora de cuir. És guapot, el noi. De cop i descuit allarga la mà i, serpentejant, la introdueix dins de la bossa de la dona, suaument. Sense pressa. I, suaument, la retira. Reacciono. M’alço i, d’una revolada, l’enganxo per la màniga. Prem en la seva mà el portamonedes. Com un gos acorralat em mira amb ràbia, ulls negres de nit; les venes del coll inflades; estreny les dents mentre forceja per deslliurar-se de la trampa on ha caigut. Ni amb sal ni amb pebre te’ls menjaràs aquests diners, li dic. De cop i volta afluixa la mà deixant caure la cartera a terra i, en aquest punt d’inflexió entre la sorpresa i la resistència, amb una forta estrebada, es desempallega de mi fugint com un llamp.

Mai oblidaré la mirada, barreja de por, ràbia, odi i, perquè no, de venjança, dels ulls negres que es van clavar en mi aquell dia que m’avorria terriblement en el vestíbul de l’estació.

Pàgines possibles - COM UN POM DE FLORS

Estimats i estimades, cada vegada que envio un petit relat us tinc presents a cada un de vosaltres. Avui, d’una manera especial, als cantaires de la Coral dels Enginyers de Catalunya en què canto des de fa uns anys.

Recordeu, de les Cançons Tradicionals Catalanes arranjades pel mestre Manuel Oltra, “Les tres ninetes”?

Va per vosaltres!

Mirar amb el cor

Què fàcil em seria descriure una dolça princesa de conte de fades, trenes roses com l’or i ulls color blau de cel que miren amb tendresa de enamorada. No em seria difícil mostrar un príncep valerós i atractiu llençant, amb la mirada, sagetes directament al cor de l’estimada; o parlar del malvat intel·ligent que amb astúcia fa caure en el parany al incaut confiat que tan fàcil és d’enganyar i, que amb total fredor, es blefa de la seva innocència.

Doncs, no. Vaig haver d’anar a fixar-me en aquella dona vella, sense cap atractiu aparent que, asseguda al banc de pedra del portal de la casa, bevia amb delit els últims glops de la vida. ¿Què tenia la seva mirada que m’entendria i m’inquietava alhora? ¿Eren blaus o grisos els ulls que lluitaven per fer-se lloc sota les parpelles mig cluques? ¿Quin interès podia sentir jo per les arrugues que li creuaven el front i la llàgrima que rodolant deixava un passadís per la seva galta? Compassadament movia els llavis, mormolant no sé què, rosegant el silenci. ¿Resava? ¿Parlaven amb els seus records aquells llavis que ja no collien el fruit dels petons llargs i ardents?. El seu cabell era blanc d’esperança i el vestit negre com el dolor. Només una medalla penjada d’una cadena al coll acompanyava la fràgil figura que esperava, lliure de tot tràfec mundanal, complir amb la funció de la mort quan aquesta anés a buscar-la.

Somrigué al sentir la tornada de la cançó que venia de la plaça alleugerint el seu cor cansat pels anys:

...Si hi havia tres ninetes, de la vila són de la vall d’Ordino,
assegudes en un banc, de la vila són de la vila gran...

Llavors em va mirar amb el cor i reviscolaren al seu rostre antigues primaveres com un pom de flors.

Premeu el botó verd

Pàgines possibles - ADÉU, COTORRA, ADÉU

La Laia, el Carles i el Fede, en altre temps companys d’estudis, conservaven una amistat que de tant en tant desempolsaven per posar al dia i en comú les seves vides i aventures. Aquella tarda es trobarien. La Laia enfilava lleugera l’avinguda República Argentina. En arribar al carrer Lleí on vivien els seus amics, li cridà l’atenció un rètol enganxat a la paret de la casa cantonera. Estava acostumada a llegir d’esma anuncis de tot tipus: cangurs, classes de guitarra, lloguer de pisos..., però aquell li va cridar l’atenció. Deia així: “Se ha perdido cotorra joven, de color verde. Convivía con otra cotorra que le está echando de menos. Tengo miedo que pueda morir. Si la encuentran por favor llamen al 476 10 93 86. Gracias por las molestias”. La Laia ho va llegir dues vegades, però ni a la segona ho va acabar d’entendre. Apressà el pas tot pensant en els amics que l’estarien esperant i que un dia, com deien ells, van decidir creuar la frontera. En arribar, va trucar el timbre d’aquell piset que contribuïa a crear un espai per l'afecte, la tendresa i el compromís; el joc dels cossos, el desig i l’intercanvi de passions. Quan ell va obrir la porta es va trobar cara a cara amb un Fede plorós i abatut. El seu posat era llastimós. El Carles l’havia deixat per un altre home.

–Diu que és més guapo i atractiu. Què tindrà ell que no tingui jo? Li he lliurat la meva vida. L’he estimat, l’he respectat, n’he tingut cura d’ell i ara... ha volat! –deia, sanglotant el Fede.

La Laia va mirar una vegada més aquella saleta d’estar, les fotos d’ells dos, la marina que el Carles va pintar a l’Estartit quan van llogar l’apartament, i aquell carai de peònies de tela sobre la tauleta del cafè. Quin sentit tenien aquelles peònies d’un rosa lilós, símbol de la veracitat i de la comprensió; del ying i el yang; de la fragilitat i la fortalesa? El Fede anava gemegant. La mirada de la Laia es va introduir per la porta entreoberta de la cambra de bany on hi havia pots de cremes de totes mides i colors, i tovalloles brodades amb les inicials F i C, entrelligades. Tot d’un plegat va estrènyer al Fede entre els seus braços. Com deia el professor de psiquiatria, l’amic més íntim d’un homosexual és sempre una dona, perquè el sap escoltar i aconsellar.

–Tranquilitza’t –va dir-li la Laia–. Potser tornarà. Ja saps, coses de l’edat, els quaranta anys són perillosos. Fes el cor fort, que tu pots. Tornaré aviat i xerrarem llarg.

Va acomiadar-se amb dos petons, una abraçada i va marxar.

El dijous següent la Laia va tornar a casa del seu amic.

–No es molesti a pujar. El senyor Fede se’n ha anat –li etzibà la portera–. No crec que torni. Ha fet buidar el pis. Sí, el niuet s’ha quedat buit –remarcà amb sorna.

Al final del carrer, algú havia mal enganxat sobre l’anterior rètol, aquest: “Se han perdido dos cotorras en la calle Lleí . Las cotorras son de color verde y jóvenes. Si las encuentran llamen al teléfono 476 10 93 86. Gracias por las molestias”. Casualitat, coincidència? va pensar ella associant idees. No en va saber més d’ells.

Aixecant-se del balancí i tot carranquejant, que els anys pesen, va anar a la cuina a preparar-se una tisana.

La Laia va agafar el diari. A la secció de necrològiques hi llegí aquesta esquela: El senyor Fede Tobau i Puig morí ahir a l’edat de 78 anys. Carles Ardit i Alós que el va estimar en vida i l’estimarà sempre, us ho comunica. Preguem per ell.

Mentre bevia glop a glop la tisana, la Laia somrigué. Havia vençut l’amor.

Quirat i mig

Estimats i estimades, tots els que seguiu amb bona voluntat el meu bloc, tant els que us expresseu en ell com aquells que dins del silenci escrit feu córrer el número del meu comptador de visites. En tinc una, boníssima, per a tots vosaltres. Us ho dic així perquè quan una cosa és bona per a mi, em surt el desig de compartir-la entre tots els que estimo.

Fa uns dies vaig assistir a la presentació del llibre “Quirat i mig”, de la M. Dolors Millat. És una meravella! De contingut emocionant i misteriós. Amb un component que me’l fa sublim: l’ha escrit la professora de Narrativa, que vaig tenir el curs passat, a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès; ella em va fer treballar molt i suar molt cada paraula; em va ensenyar les més diverses eines per escriure, a exercitar la capacitat d’observació que ha de tenir l’escriptor, com es pot dir o mostrar, quina és la paraula encertada, fer encadenats, crear en l’escena el marc, l’atmosfera i l’acció; i el que és més difícil per als que comencem, resumir. Ella diu: podar i podar. És allò del menys és més.

Ja veieu, no tinc prou paraules per dir el bé que m’han fet les seves ensenyances. Més ben dit, sí que tinc una: llegiu el llibre! Llegiu-lo i veureu que em quedo curta amb el que us dic.

A ella només em queda dir-li: Gràcies, M. Dolors Millat! I per a mi, seguir pensant la dita “Quien a buen árbol se arrima...” que ja sabeu tots com acaba.

Procuraré no perdre de vista, literàriament parlant, a la M. Dolors Millat!

Qüestió d’amistat

De tant en tant val la pena mirar enrere i redescobrir el camí que ja hem fet. S’assaboreix la vida molt més i es veu, en perspectiva, el perquè de l’ara.

Així ho comentàvem fa uns dies amb una amiga mentre preníem una tassa de cafè, tot deixant relliscar les aventures de l’època d’estudiants. Aquesta amiga, la Núria Farran Pascual, és ara una reconeguda pintora. Va néixer a Tàrrega, (Lleida), un 30 d’abril; era temps de primavera. Ja més grans vàrem coincidir a la residència, on a més de tenir cada tarda el cap enganxat als llibres, les tertúlies després de sopar feien època. Compartíem habitació amb una altra companya. Totes tres vàrem partir d’un punt comú i cadascuna va anar teixint la seva vida amb la família, amics i coneguts, tristeses i alegries, problemes i solucions, somnis i realitats, però sempre unides per una sincera amistat.

Avui li he demanat un dels seus quadres, Tulipes, per encapçalar l’entrada de “Pàgines possibles” al meu bloc. Ha acceptat. I no tan sols això, sinó que veient com m’agradava, i amb la generositat que la caracteritza, me n'ha fet regal d’ell.

La Núria resum així la seva vocació:

“Amb la pintura he complert un somni que tenia de joveneta, i és plasmar en color tot allò de la natura que m’atrau i m’agrada, sobretot paisatges en totes les seves estacions, i treure del aigua, sigui del mar o dels rius tota la seva força i llum, també he jugat amb el perfil humà, fins i tot amb l’univers, (gràcies als satèl•lits) que ens donen una visió dels colors que tenim més enllà del nostre camp visual.

És tot un honor per a mi, que la meva amiga Glòria Ribera i Salvador m’hagi demanat una pintura per encapçalar els seus escrits, en els que em té de fidel seguidora”.

Gràcies Núria per la teva amistat i la fidelitat que aquesta comporta. Desitjo de tot cor que segueixis amb aquesta vocació i aptituds que t’han estat donades vers la pintura.

Més sobre la Núria Farran Pascual.

Lloc actual de residència: Sant Cugat del Vallès.

Formació: Escola d’Arts i Oficis de Tàrrega. Casal de Cultura de Mirasol (St. Cugat del Vallès). Galeria-Taller Pou d’Art de St. Cugat del Vallès.

Exposicions col•lectives, del 2003 al 2009

Galeria de quadres

Pàgines possibles - FET REAL DIT AMB FICCIÓ

Aquella nit van sopar a casa la Mercè Roca i el seu marit en Ramon Boldú, conegut empresari gironí, als qui feia temps que no veiem. Ens acompanyaven la meva cosina Marta, el seu amic i una veïna tafanera. Tot va anar com una seda. Mentre preníem cafè a la saleta, la meva cosina, que quan parla clar parla massa clar, va dir a la Mercè:

–Feia temps que no ens vèiem. Et trobo molt bé. Molt guapa i aquests quilets de més et llueixen.

Val a dir que la Mercè té un profund sentit de l’estil. A mi la tassa se’m va quedar a mig aire. Apiadant-me de la situació i, no sé si per mal o pitjor, vaig replicar:

–Sí, aquests vestits tan amplis que estan tant de moda...

La cosina, tossuda, insistia:

–No, no; se’t noten a la cara, més grassoneta, més pleneta... ja ho diu el refrany: El bon greixet fa el bou blanquet.

Carai amb la cosina! Jo em volia fondre. En aquell moment entrà la Feli, la minyona, amb una safata curulla de marrons glacés per acompanyar la beguda negra. No cal dir que de la safata no se’n va moure ni un. El meu home, aprofitant l’arribada de les castanyes endolcides i veient que aquella situació no predisposava una bona digestió, digué als altres homes:

–Anem al despatx. Us ensenyaré una antigalla que us agradarà. Les senyores sempre acaben parlant de drapets i de les seves coses.

Ells van fer muttis i jo em vaig quedar amb el marro.

Voleu que us digui com va acabar? Doncs, exactament, no ho sé. Recordo que vaig sentir una veu alliberadora, crec que era la del marit de la Mercè, que deia:

–És tard. Hora de retirada!

Això va passar fa temps. He convidat al matrimoni Boldú-Roca un parell de vegades més a sopar. No han tornat. No vull ser mal pensada; suposo que la Mercè estarà seguint un règim d’aprimament.

De la cosina, prefereixo ni parlar-ne!