Pàgines possibles - OLOR DE CAFÉ AMB LLET

Hola amics!

Nou any, nova entrega. He estat molts dies allunyada de vosaltres en el blog, que no en el pensament. Les activitats se’m mengen per tots costats. Avui m’he plantat i he dit PROU! Molts, en els vostres mails, em remugàveu el perquè no escrivia. Ens és igual, em dèieu, que ho facis en català que en castellà, però deixa la mandra. No era mandra, no!

Avui aprofito per desitjar-vos un venturós any 2013, això serà cert, doncs no en va acaba en 13 i sé que tots els que, d’una manera o altra, seguiu aquests petits escrits que us envio, sou positius. O sigui, que ¡Visqui el 13!

Fins més aviat, espero i desitjo.

Us estimo!

De petita, quan anava a la masia, em despertava la flaire del cafè acabat de fer que s’escapava escales amunt. Recordo l’olor forta, amarga i estimulant, endolcida només per l’aroma de la coca ensucrada que, de tant en tant, enfornava la masovera. Una coca daurada, lluent, amb plaques cruixents de sucre per sobre,  i per dintre tendre i flonja com el cotó fluix. La posava a taula amb un somriure d’orella a orella i amb una cura com si es tractés d’una obra d’art. Una obra d’art efímera. Era massa bona aquella coca!

Avui he quedat amb la Neus. Ens vam trobar per casualitat a les galeries comercials. Quina alegria! Feia anys que no en sabia res d’ella. L’últim dia que ens vam veure va ser al bar de la facultat al acabar la carrera; va se per acomiadar-nos. Després sé que va fer el MIR a Lleida i ja li vaig perdre la pista. Quin tip de riure aquell dia en què va aparèixer per la secretaria de Fisio amb un cotxet i una nena a dins. La cara de perplexitat i ensurt entre els companys va ser gran. Tots ens preguntaven si seria filla seva. Res d’això; en aquells moments feia de cangur. La Neus es pagava les petites despeses amb aquells treballs. En una bosseta amb cremallera guardava els diners de l’autobús per tot el mes, que eren intocables per qualsevol altre caprici. El dia del comiat al bar, plovia a bots i barrals; el Paco, el cambrer que després de veure’ns cada dia era ja com de família, ens digué, feu cara de fred, què us poso? Dos cafès amb llet ben calents! Dos amb llet, marchando. Ens els va portar fumejant. Quin home més curiós, el Paco! Ell deia que la seva professió era la millor del món. I certament tenia totes les condicions: animada conversa, un xic tafaner, de bon tracte i sentit de l’humor. Era tot un espectacle veure els malabarismes que feia amb la safata quan plena de gots, platets i tasses, sortejava taules i cadires al servir els esmorzars. Al sortir del bar entraven el Fede i el Lluís. Va ser l’última vegada que vaig veure al Fede. Llàstima, tenia tants projectes... Volia especialitzar-se en cardiologia a Anglaterra. Maleït accident! Un dia ens explicava com li havia costat convèncer als seus pares, sobretot al pare, per ser pilot d’aviació. Per a ell era una dèria. Va morir quan es va estavellar el Piper biplaça que pilotava. En aterrar al camp d’aviació de Sabadell va topar amb els cables elèctrics d’una obra en construcció que no va poder esquivar, deien. Què sé jo!

Tants records! A moltes persones no els agrada recordar. A mi sí; em fa pensar! Però això ja és una altre cosa i avui no toca.