Pàgines possibles - DIÀLEG DE CONVENIÈNCIA

La solia veure quan, passejant, m’arribava als jardinets de Gràcia. Sempre entrecreuàvem uns mots. Però aquell dia...
–Què mestressa –vaig dir-li–, què tal la producció avui?
–Mira... –em contestà d’esma–. Poca cosa. Ahir va ploure. La gent no va venir i avui no hi ha producció. I si no hi ha producció no cobro, saps? –em va aclarir.
Com li agradava aquesta paraula tan poc encertada! La repetia sovint; crec que era per donar un toc de negoci pròsper a la seva feina.
–Escolta’m. –Em va assenyalar amb l’índex, i afegí–: Per tres-centes burilles, un euro! em paga el noi.
El noi era el seu fill.
–Deu ser difícil arreplegar tres-centes burilles, oi?
–No t’ho creguis. –Va agafar-ne una del terra i continuà–: Has de saber on les trobaràs. Si vas al passeig de Gràcia, és fàcil. Hi ha moltes botigues i despatxos. Surten a fumar al portal i quan se’n van les llencen a terra. Són llargues perquè com que xerren i xerren no tenen temps d’acabar la cigarreta.
–Bona reflexió –vaig dir-li–. Vostè se les sap totes, eh?
–No t’ho pensis. El difícil és prepara-les. Primer les haig d’escapçar per treure el bocí cremat. Desprès amb molta cura, trec el filtre. Amb molta cura, saps? –va remarcar– perquè el tabac de sota ja és bo. –Em va allargar una burilla.
–Mare meva!, però si és el que va més carregat de nicotina i substàncies tòxiques –vaig dir-li esparverada.
–Sí. –Amb to confidencial–: Però això, els que el compren no ho saben.
– Els que el compren? Què no són per al seu noi?
–No, home, no! El noi les desfà i les barreja. En fa uns paquetets de cinquanta grams. Els ven barats. També té paquetets de cent grams. Només pels amics del barri; no et pensis! Ells en fan cigarretes i apa! a fumar; i el govern que vagi dient... –acabà la dona.
La prohibició, la toxicitat, la brutícia, la salut aliena... tot se me’n va anar en orris davant d’aquesta tesi.
Vaig aixecar-me del banc i encara que per a ella un euro era molt euro, no vaig poder deixar de dir-li amb ràbia–: Què barata es ven la mort!
Just abans de creuar la Diagonal, la vaig mirar d’esquitllentes. Ella, ulls a terra, continuava cercant burilles.