Qüestió d’amistat

De tant en tant val la pena mirar enrere i redescobrir el camí que ja hem fet. S’assaboreix la vida molt més i es veu, en perspectiva, el perquè de l’ara.

Així ho comentàvem fa uns dies amb una amiga mentre preníem una tassa de cafè, tot deixant relliscar les aventures de l’època d’estudiants. Aquesta amiga, la Núria Farran Pascual, és ara una reconeguda pintora. Va néixer a Tàrrega, (Lleida), un 30 d’abril; era temps de primavera. Ja més grans vàrem coincidir a la residència, on a més de tenir cada tarda el cap enganxat als llibres, les tertúlies després de sopar feien època. Compartíem habitació amb una altra companya. Totes tres vàrem partir d’un punt comú i cadascuna va anar teixint la seva vida amb la família, amics i coneguts, tristeses i alegries, problemes i solucions, somnis i realitats, però sempre unides per una sincera amistat.

Avui li he demanat un dels seus quadres, Tulipes, per encapçalar l’entrada de “Pàgines possibles” al meu bloc. Ha acceptat. I no tan sols això, sinó que veient com m’agradava, i amb la generositat que la caracteritza, me n'ha fet regal d’ell.

La Núria resum així la seva vocació:

“Amb la pintura he complert un somni que tenia de joveneta, i és plasmar en color tot allò de la natura que m’atrau i m’agrada, sobretot paisatges en totes les seves estacions, i treure del aigua, sigui del mar o dels rius tota la seva força i llum, també he jugat amb el perfil humà, fins i tot amb l’univers, (gràcies als satèl•lits) que ens donen una visió dels colors que tenim més enllà del nostre camp visual.

És tot un honor per a mi, que la meva amiga Glòria Ribera i Salvador m’hagi demanat una pintura per encapçalar els seus escrits, en els que em té de fidel seguidora”.

Gràcies Núria per la teva amistat i la fidelitat que aquesta comporta. Desitjo de tot cor que segueixis amb aquesta vocació i aptituds que t’han estat donades vers la pintura.

Més sobre la Núria Farran Pascual.

Lloc actual de residència: Sant Cugat del Vallès.

Formació: Escola d’Arts i Oficis de Tàrrega. Casal de Cultura de Mirasol (St. Cugat del Vallès). Galeria-Taller Pou d’Art de St. Cugat del Vallès.

Exposicions col•lectives, del 2003 al 2009

Galeria de quadres

Pàgines possibles - FET REAL DIT AMB FICCIÓ

Aquella nit van sopar a casa la Mercè Roca i el seu marit en Ramon Boldú, conegut empresari gironí, als qui feia temps que no veiem. Ens acompanyaven la meva cosina Marta, el seu amic i una veïna tafanera. Tot va anar com una seda. Mentre preníem cafè a la saleta, la meva cosina, que quan parla clar parla massa clar, va dir a la Mercè:

–Feia temps que no ens vèiem. Et trobo molt bé. Molt guapa i aquests quilets de més et llueixen.

Val a dir que la Mercè té un profund sentit de l’estil. A mi la tassa se’m va quedar a mig aire. Apiadant-me de la situació i, no sé si per mal o pitjor, vaig replicar:

–Sí, aquests vestits tan amplis que estan tant de moda...

La cosina, tossuda, insistia:

–No, no; se’t noten a la cara, més grassoneta, més pleneta... ja ho diu el refrany: El bon greixet fa el bou blanquet.

Carai amb la cosina! Jo em volia fondre. En aquell moment entrà la Feli, la minyona, amb una safata curulla de marrons glacés per acompanyar la beguda negra. No cal dir que de la safata no se’n va moure ni un. El meu home, aprofitant l’arribada de les castanyes endolcides i veient que aquella situació no predisposava una bona digestió, digué als altres homes:

–Anem al despatx. Us ensenyaré una antigalla que us agradarà. Les senyores sempre acaben parlant de drapets i de les seves coses.

Ells van fer muttis i jo em vaig quedar amb el marro.

Voleu que us digui com va acabar? Doncs, exactament, no ho sé. Recordo que vaig sentir una veu alliberadora, crec que era la del marit de la Mercè, que deia:

–És tard. Hora de retirada!

Això va passar fa temps. He convidat al matrimoni Boldú-Roca un parell de vegades més a sopar. No han tornat. No vull ser mal pensada; suposo que la Mercè estarà seguint un règim d’aprimament.

De la cosina, prefereixo ni parlar-ne!