A l’Adela només li quedava mitja màniga per acabar el jersei que teixia asseguda al balancí de reixeta. De vegades es preguntava per què tanta feina ja que ben segur aquella peça acabaria a Càritas com les anteriors. Però això, tret de ser una bona obra, l’entretenia; l’ajudava a passar el temps, sobretot en aquelles tardes que se li feien, cada vegada més sovint, tan llargues.
La seva vida no havia estat fàcil. Amb els fills havia tingut sort; li van sortir bons minyons i malgrat quedar vídua tan jove, ella, dona decidida, va fer tot el possible per tirar endavant; va treballar dur i va tenir la seva recompensa. El fill gran, el Jaume, que era advocat s’havia casat amb una madrilenya i vivia a Madrid des que va aprovar les oposicions a Advocat de l’Estat. La Mariona, de petita la més bullanguera de la família, era infermera a l’Hospital Clínic de Barcelona; soltera i amb la vida resolta, aprofitava per viatjar sempre que la feina li ho permetia. S’ha de conèixer món, mare, que el món és molt gran i la vida molt curta, li deia. El petit, en Pau, que era la nineta dels seus ulls i que encara que tenia trenta-vuit anys sempre seria el petit, estava molt bé col•locat en una multinacional suïssa de productes làctics .
Ara que rondava els setanta, l’Adela no volia se feble; el cuidar-se de la casa, fer jerseis i vetllar per a que els records del passat no li afloressin minvant-li forces, eren els millors antídots que tenia per resistir. No podia trencar aquest cercle. No; no podia ni volia. Refusava, de totes totes, els records més íntims dels temps passats; els sentiments que fan cruixir el cor fins a esberlar-lo. No permetia cap escletxeta que deixés passar la melangia. Es volia mantenir forta amb ella mateixa. Era tan difícil d’entendre, això? I així li lliscaven els dies, entre el “com sempre” i el “com sempre” de l’endemà, sense alts i baixos ni sotracs.
Però, ves per a on, aquell endemà li va desgavellar totalment el dia. A primera hora del matí uns cops de timbre insistents la van fer córrer cap a la porta, ja vinc!, ja vinc! En obrir es trobà amb tot un espectacle. El “Polaco”, el seu veí que treballava de manobre a una empresa de construcció, agafava la mà dels seus tres fills i els empenyia, engoixat, cap a ella, què passa?, li va dir l’Adela. Tot i que li costava, es va fer entendre, el pobre noi. La seva dona embarassada de set mesos es trobava molt malament i volia portar-la a un centre d’urgències. Allà, a Mollerussa, hi havia un Centre d’Atenció Primària prou important, però no sabia si la traslladarien a l’Hospital de Lleida. Total que en un pispàs, l’Adela va començar el dia preparant tres esmorzars i mirant d’entretenir tres marrecs que, per moments, s’estaven fent la casa ben seva. Amb uns llapis de colors i uns papers reciclats passaren mig matí pintant; l’altre mig jugant a cuit i amagar per totes les habitacions de la casa. Per estirar les cames i per què s’esbargissin una mica se’ls va emportar a comprar el pa. Desprès de dinar, a fer migdiada, els digué. Tots tres van anar a raure al llit de la Mariona i l’Adela els va acotxar amb la vànova de flors. Per sort l’ensurt del matí va ser exactament un ensurt i al vespre, el “Polaco” els va anar a buscar; agraït, va regalar a l’Adela tres taronges, no cal pas, això, home. Ho em passat molt bé. Són uns nens molt macos; bellugadissos i alegres com ho eren els meus, de petits.
Aquella nit, mentre endreçava la casa, tancava els porticons de les finestres i passava la cadena de seguretat per la porta, li ressonaven encara els crits i les rialles dels menuts. De sobte s’adonà que el jersei que teixia romania abandonat amb el cabdell de llana al costat, sobre el balancí de reixeta. Aleshores el cor se li va afluixar. Com un doll d’aigua viva, van aflorar-li tots els records que quiets, palplantats com l’ombra de la mort, esperaven la seva hora. I l’hora era aquesta. Va anar cap a la seva cambra i en passar pel menjador va recordar les seves noces d’argent, el dringar de les copes a l’hora del brindis i que entre els familiars tant estimats hi havia el matrimoni Moreta que va venir des de València. Ell, en Vicenç, li va regalar a l’Andreu, el seu marit, un bastó de bambú acabat amb un cap de gos, d’ivori. Sentia encara la veu del seu home que en broma deia: “Vicentet, has tingut una bona idea! el faré servir per tustar-te si em fas alguna trapelleria”; i el Vicentet, que era un tros de pa beneït li responia: “No és per a això; és perquè te podès aguantar dret”.
Al entrar al dormitori l’Adela va fixar els ulls sobre la foto de la primera Comunió dels seu fills que penjava de la paret com el millor quadre d’honor. La nena, amb el vestit blanc i llarg com una núvia; i els nens, amb roba de mariner, tant elegants, amb botonadura daurada i sabates de xarol negre. Semblaven uns homenets!
Aquella nit va ser una nit d’insomni. Quan aconseguia agafar el son es desvetllava sobresaltada, una vegada i una altre.
L’endemà al matí al obrir els finestrons va veure impreses sobre el vidre les empremtes dels ditets dels nens. Va apropar-se els dits als llavis i deixant-hi un petó els va acostar i els va prémer suaument sobre aquelles petites empremtes. Una llàgrima li va rodolar galta avall, però el cor se li calmà.
Es va asseure al balancí de reixeta i començà a teixir. Sola, només amb ella mateixa. Havia tornat a tancar la porta als sentiments per trobar aquella buidor voluntàriament acceptada. Necessitava sentir-se forta.
Tot tornava a ser “com sempre”. I així havia de ser.
