
– Estic atrapada a l’ascensor. Vinguin de seguida; em falta aire; si us plau...
–Té llum?, –va dir la veu des de l’altre costat del telèfon.
–Sí que hi ha llum. –Mira que preguntar-me si hi ha llum...
– Doni’m la adreça i el seu nom.
– Vol també el número del mòbil? –Innocent, vaig preguntar.
– No fa falta. Ja m’ha quedat registrat al trucar vostè
Li respongué tot allò que li demanava, més el DNI, i crec que fins i tot el número de sabates que calçava. Ah! i també el codi postal que, amb els nervis, li donà malament.
–Tranquil•litzi’s, ara vindran els bombers.
Ella es va asseure al terra de l’ascensor amb les cames encongides, en posició fetal. No volia gastar aire. Posava tota l’atenció que podia per si sentia cap remor. Escoltava aguantant la respiració tant com podia, però dins d’aquell taüt no hi arribava cap so.
Tot d’una, va notar una sotragada i la llum s’apagà. Es va encendre de nou. Una veu llunyana deia:
–Senyora, es troba bé?
A la Marta no li sortien les paraules. Tenia la boca pastosa i la llengua seca:
–Sí, sí. Estic aquí. Ràpid, si us plau
–Tranquil•litzi’s. Ja pugem”.
Quan varen obrir les portes, la Marta va sortir espiritada i llançà els braços al primer bomber que es va trobar davant; el va estrènyer tan com va poder i va arrencar a plorar com una Magdalena. Ell li va donar uns copets a l’esquena –com acostumen a fer els homes quan se saluden– per tranquil•litzar-la. Llavors, la Marta, es va girar cap al segon bomber i només va encertar agafar la cara d’aquell bon home amb les mans i, tot donant-li les gràcies, va fer-li un petó a cada galta.
Tots tres es varen emocionar. Així li va semblar a la Marta. I quan li deien “vostè està bé?”, ella anava repetint: “I tant, només necessito respirar aire”. Es desfeia donant les gràcies i ells repetien: “És la nostra feina, senyora; la qüestió és que vostè es trobi bé”. Li feren signar uns papers per la gestió, i ella va pensar per un instant que la vocació del bomber era ben semblant a la del metge. És la nostra feina sí, però quan pots alleugerir un patiment o salvar una vida... és molt més que complir amb una feina, es va dir ella.
A la sortida, encara tremolant de cames, va agafar un taxi per anar a l’Escola. En arribar-hi es dirigí directament al bar i es va deixar caure a un sofà del racó destinat als jocs de taula. Va tancar els ulls com per allunyar-se una mica més del malson passat i exhausta decidí no entrar a classe. A les butaques del costat, dues senyores conversaven. Varen encetar un diàleg que la Marta sentia sense escoltar.
–Aquestes butaques són còmodes –va dir l’una.
–Sí; són còmodes –li contestà l’altra.
–Són còmodes perquè són baixes –li aclarí la primera.
–Les altes no són tan còmodes perquè són altes?
–No. No ho són, senzillament perquè no són tan còmodes –reafirmà l’una.
–Veig que en falten de les més còmodes, on són?
–Són a la sala de música pel concert del dissabte.
–Ah, és clar, si són mes còmodes!.. –concedí la segona amb benvolença.
La primera va replicar:
–Si, però són més baixes i no ho veurem tan bé. Saps, dissabte vaig a dinar a casa de l’Elvira i amb lo xerraire que és... ja estic angoixada només de pensar que, si no arribo un quart d’hora abans de que comenci el concert, no podré seure a la segona cadira de la tercera fila que és la que a mi m’agrada. Et juro que això m’angoixa! Apa, adéu, me’n vaig al ordinador.
Com si li haguessin donat una clatellada, la Marta va revifar i gairebé se li escapà una paraulota amb veu alta. Davant d’aquelles “angoixes”, el mal tràngol a l’ascensor era tota una bajanada.
Encara acabarem confonent els plats amb les olles!
13 comentaris:
Que bonic, Glòria! M'ha agradat molt, però també m'ha inquietat...no et devia passar pas, no?
Jo també us trobo a faltar, a tu i a la colla. Hem de quedar aviat, eh?
Segueix escrivint!!
bé, bé! ànim amb la solitud... ;-)
fins dilluns, bonica
Et felicito, Gloria, m'ha agradat molt la història i cóm la descrius. Crea "suspense" i el final es molt original. Trobo que s'et dona molt bé aixó d'escriure. Per a quan el primer llibre de recull de relats?
Petons,
Rafael
Molt bé Gloria,
m'ha agradat i te força el teu relat, avui l'envio a l'Albert, que també els llegeix.
Molts petons.
Núria
Buf! transmets angoixa... Felicitats! sort que ha acabat bé. Gràcies per comapartir-lo. Alba
Carai Gloria, acabo de descobrir un tresor: el teu bloc! i amb ell, una Gloria totalment inèdita per mí.
M'ha encantat els teus 2 últims relats que acabo de llegir. Per els propers moments lliures em reservo els que falten.
Vull felicitar-te Gloria perque m'ha encantat. Conectes molt be i saps crear emocions amb les teves arts i manyes.
Només puc manifestar-te de nou la meva alegria i encoretxar-te a seguir edavant!
Montse Palau
Benvingudes i benvinguts tots al meu bloc. M'emociona la vostra emoció i m'encoratja el vostre alè. Només soc una aprenent d'aquest noble ofici que és l'escriptura; però m'hi trobo bé. Estem en contacte. Una abraçada,
Glòria
Genial padrineta! M'he llegit alguns dels teus relats i em semblen molt bonics. Un petó i una abraçada des del Sudan!
Tot i que ja el varem treballar l'altre dia i sé de que va, estic completament d'acord amb les altres opinions. L'escrit està molt ben pensat. La relativitat dels fets potser sigui quelcom quasi inherent a la vida.
No ho sé.....
Peró si és el refrany del castellà: "todo es según el cristal con que se mira"
Ara a pel repte.......
Gràcies Mireia per la teva entrada. De tota manera si algun dia quedes atrapada en algun "ascensor de la vida"... pensa en la Marta. Estic en lo del repte, i sembla que me'n vaig sortint!
Una abraçada,
Glòria
M'agrada molt com saps transmetre un sentiment tan difícil d'explicar.
Moltes gràcies.
Es una bona escriptora
penja la solitud... muà
Publica un comentari a l'entrada