Pinzellades d'estiu

Bons amics, en aquest últim dia d'estiu us envio un record des de l'estimació que us tinc.

Tots sabeu que la "caserna general" d'aquest temps la trasllado a Vallbona de les Monges. Estimo aquest poblet tranquil on tot sembla fàcil. Aprofito per llegir, escriure i somniar, (perquè no?) com si caminés sobre seda. Cap estridència. I encara que un gall em desperti a les sis del matí, els seus crits també fan música quan, mirant el cel, veig que va clarejant el dia i que l'últim toc de les campanes del monestir deixa pas a la vesprada. La Serra del Tallat, al fons, aguanta les quatre pedres que li resten davant dels udols del vent. En temps passats ho feren el setge, el foc i els plors.

També estimo el mar. Cada estiu m'escapo uns dies a la Costa Brava, a l'Escala. M'agrada el mar. M'agrada interpretar les seves tonalitats. Tant si es mostra calmat o brau. És el misteri de l'aigua: Color de cel que va canviant amb ell segons avança el dia, fins fer-se color nit.

Rebeu aquestes pinzellades que fan camí cap a vosaltres per la via del cor.

Les pedres del Santuari del Tallat

Encimbellat a la serra, pugna per tocar el cel. Puja-hi amb delit! Les pedres del Santuari, des de la seva talaia, guarden la Conca, la Segarra, l'Urgell, les Garrigues...

Pregunta a les pedres. Elles parlen. Tu, només escolta. Escolta amb cada sentit i deixa que el silenci ompli de paraules el teu cor. No sents les salmòdies dels monjos quan, segle rere segle, regalimaven serra avall competint amb el cant i les volades dels ocells?

Pregunta a les pedres. Elles callen. Tu, només escolta. Escolta els esglais de la guerra, el remor de metralladores, els gemecs del dolor.

A l'esplanada davant del Santuari: olor de farigola florida i brunzit dels molins del parc eòlic del Tallat. Dies vindran!

És hora de reprendre el camí. Parla'm dels teus silencis fets paraula. Només emporta't, avall, totes les estrelles de la nit, l'ordre i el concert de la natura. Tanca els ulls del passat i del demà. I recorda, tan sols, que les paraules i els silencis de les pedres del Santuari -la pau no va amb la guerra- seran, per sempre, el teu present, el teu ara, el teu moment. Dies vindran!

M’agrada el mar

M’agrada el mar.

M’agrada quan juga entre les roques

blau-verdós, coquetejant.

M’agrada el mar

i l’escuma riallera

que, blanca,

puja i baixa tot dansant.

Mar immens. Mar de l'Escala

voltat de pins i d’atzavares

i la roca, davant meu:

blanca gavina que reposa

i prem suau la trèmula onada,

que no gosa

arribar a la platja

i fer-li mal.

Ara me’n vaig

i deixo la mirada

presa i captiva

en ton mirall,

però tornaré a rescatar

d’entre l’onada

la meva pobra ànima

que, enamorada,

necessita d’aquest mar

i dur-lo amb ella terra avall.