Cada mes es reunien set amics per sopar i posar en comú les experiències de les seves vides professionals. Eren dos enginyers, dos advocats, un pintor, un escriptor i un capellà. Cap dona. Portava la batuta d’aquesta orquestra en Flavià Pont, expert muntanyenc, que manava i remenava organitzant les trobades. Quan s’incorporà al grup la Mercè Molins, en Flavià es va adonar que li havia sortit una competidora. La Mercè era una noia decidida que caminava per la vida trepitjant fort. Morena, d’ulls negres inquiets que tot ho escodrinyaven; emprenedora, alegre i ocurrent, sotjava arreu per poder ser útil. Era quasi perfecta; massa perfecta, pensava en Flavià que maldava per trobar-li el tendó d’Aquil·les. Per posar-la en evidència va proposar fer una excursió a una muntanya de certa dificultat, el proper cap de setmana. No podrà; és massa per a ella. Aquesta pencada no la suportarà, pensava en Flavià. Van sortir de matinada ben abrigats amb roba impermeable i botes Gora-Tex. Després de dues hores de caminar entre pedres i amunt, ja no xerraven tant i esbufegaven de valent. En Flavià mirava de reüll a la Mercè, que de tant en tant fotografiava un paisatge, unes pedres o unes flors. Tot ho trobava bonic. Tot li agradava. Tot era fantàstic. Sí, sí, però el rostre se li està congestionant. No aguantarà pas. Ens farà parar, i tant! doctorejava ell.–Mercè, estàs cansada? Vols que descansem?
–No, no. Estic bé. Gràcies Flavià.
–Guarda forces per demà, eh? que farem el cim i el camí és costerut.
En Flavià no parava de matxacar-la. El refugi quedava a menys de mitja hora. Els excursionistes van alleugerir el pas; van tornar les rialles i els acudits. Assolien per fi la primera etapa. Tot d’una, en Flavià s’entrebanca amb unes pedres i cau rodolant rostos avall quedant penjat d’un penyal. Motxilles a terra, els companys corren vers ell; l’estiren amunt per la mà, pel braç, per on poden i el pugen. Amb penes i treballs arriben al refugi. En Flavià gemega, es queixa d’un peu i torna a gemegar. En mig d’aquest desgavell la Mercè manté la calma. No passa res, li diu a ell. En treu de la farmaciola un desinfectant i li cura la superficial ferida. Després de sopar li dona un antiinflamatori perquè descansi. En Flavià passa una nit de lloros. L’endemà té el peu inflat com un botifarró. De coronar el cim, res de res!
–No et preocupis Flavià –li diu la Mercè. I afegeix–: Ja sé jo lo que és patir de mal de peus. Em quedo amb tu. Per bé o per mal les coses venen com venen i jo tinc els meus principis. Et faré companyia i si s’escau parlarem, perquè crec que tu i jo hem de parlar, oi?.
Renoi, quin miquel! Això sí que és donar al cor de la diana. Ella no coronarà el cim, ell tampoc. Tots dos quedaran a la mateixa mida com ha de ser entre companys!
